El barret de Voltaire

Quasi bé mentre s’inaugurava l’oportuna i encertada exposició “Religió, llengua, cultura a Catalunya” organitzada per la Generalitat de Catalunya a fi d’evidenciar la influència de les religions en la construcció del país, uns membres del Consell Escolar de Catalunya proposaven substituir en el calendari escolar la denomina de festes de Nadal i Setmana Santa per festes d’hivern i de primavera. En un intent pràctic de negar, en la pràctica, allò que l’exposició mostra com evidència cultural i ho fa amb respecte vers les religions i les formes de pensament. La metàfora de les campanes, que tant servien per recordar els temps o moments religiosos com per cridar a somatent o marcar les hores, quedava contestada per la proposta desafinada d’alguns membres del Consell Escolar de Catalunya.

El que podia semblar una anècdota marginal, perquè així ho fou en el Consell Escolar, s’ha convertir en notícia. Gràcies a aquesta notorietat diverses persones, des de diferents tradicions culturals, creences i conviccions s’han manifestat a favor de dir pel seu nom el que són aquestes festes: Setmana Santa i Nadal. Molts dels arguments donats per justificar-ho són impecables. No els repetiré. He intentat entendre el sentit de la proposta, però no l’he trobat. Perquè, si realment és vol treure tota referència religiosa en el calendari escolar no té massa sentit allargar les vacances de Nadal ( o com s’haguessin dit) fins a Reis (amb cavalcada inclosa) perquè aquesta festa també és cristiana. La única explicació que hi trobo és que algunes de les veus partidàries del canvi de denominació estan instal·lades en una concepció esbiaixada de la laïcitat. Segons la qual la societat és laica i cal fer-la encara més laica.

Doncs bé, ni la societat és laica, ni la negació del fet religiós es pot fer ara en nom de la laïcitat. La laïcitat és l’espai comú on, les religions i les tradicions de pensament es troben per humanitzar la societat. Des d’aquesta perspectiva, és evident que l’escola ha de ser laica. Ho ha de ser per parlar amb llibertat de com les religions han ajudat a les persones a viure uns valors que són avui patrimoni de tots. L’escola ha de ser laica per poder explicar per què per Nadal es posen pessebres, ens apleguem a les llars, fem festa, cantem nadales i a l’escola es fan els Pastorets; i com aquesta tradició dóna i afirma la nostre identitat com a poble. L’escola ha de ser laica per poder explicar que durant la Setmana Santa els cristians commemorem la mort i la resurrecció del nostre Déu. Fet que dóna sentit a la creença dels cristians. De la mateixa manera que es parlarà amb respecte de les festes de les altres religions. Perquè les creences i conviccions dels nens no poden quedar a les portes de les escoles públiques. Cal saber explicar amb molta cura que per Nadal celebrem una tradició, que té sentit religiós per unes persones, i per tots aquests dies estan plens de significacions i sentits que ens recorden d'on venim. La festa són més que vacances, és també commemoració.

Aquesta és la laïcitat que vull per l’escola pública catalana. M’espanta una escola pública sense cap referència al fet religiós. La bona escola ha de saber explicar el sentit de les religions als nens i nenes del nostre país. Negar aquesta possibilitat, i fer-ho en nom de la laïcitat, només s’entén si darrera la laïcitat s’amaga una voluntat laïcista que vol combatre i excloure el fet religiós de la societat. Però el laïcisme de combat és incoherent amb una concepció oberta de la societat. Avui ens cal una laïcitat inclusiva que reconeix les aportacions del fet religiós en la humanització de la societat. Aquest és el camí que tots hem de recórrer des de les conviccions i valors personals per tal que els nens i nenes d’avui puguin construir la societat del futur. Per acabar una història. Diuen que Voltaire, persona poc amiga dels eclesiàstics, sempre que passava davant d’una església es treia el barret. Quan li preguntaren perquè ho feia la seva resposta va ser clara: “Respecto el que és respectable". En més d'una ocasió, convindria evocar al sentit de les paraules de Voltaire davant la frivolitat d’algunes propostes.