El valor del silenci
22 octubre 2009
M’ha sorprès gratament que el President Montilla fes un elogi del silenci en el seu nou espai al Facebook. El silenci és un virtut necessària avui. Qui practica el silenci té més oberta la capacitat d’escoltar. No és fàcil escoltar en un món ple de sorolls. Hi ha soroll per tot arreu. Les ciutats són sorolloses, el soroll traspassa sense demanar permís les parets i el soroll ens acompanya a tothora. Molts cops, quan el gaudi del silenci sembla possible el defugim obrint qualsevol aparell que generi soroll, encara que sigui la música més selecta. Dóna la impressió que ens fa por estar en l silenci.
La virtut del silenci també ens permet escoltar-nos a nosaltres mateixos. Avui estic en un lloc on el silenci és, en part, una opció de vida. Com ens mostrà la pel·lícula ”El gran silenci” el silencia pot ser un camí de virtut. Elogio el silenci dels “solitaris”, aquells ermitans que habitaren fa segles Montserrat; però també admiro la capacictat de crear silenci al bell mig de la civilització. Animo a trobar temps pel silenci. Tant per escoltar als altres, com escoltar l’interior personal. Allí on les preguntes es formulen i reformulen moltes vegades.
El món polític necessita temps de silenci. El cardenal Martini, quan rebé el premi príncep d’Asturies, va parlar de la necessitat dels moments de silenci en la política. Certament, hi ha massa soroll en la política que distreu dels seus objectius últims. Només des del silenci es pot parlar a la societat per generar confiança. Parlar per parlar és innecessari. Parlar per escoltar-se és deplorable. Parlar per tenir un tall de veu al telenotícies és lamentable. Callar per parlar quan cal és de persones intel·ligents.
22 octubre 2009
M’ha sorprès gratament que el President Montilla fes un elogi del silenci en el seu nou espai al Facebook. El silenci és un virtut necessària avui. Qui practica el silenci té més oberta la capacitat d’escoltar. No és fàcil escoltar en un món ple de sorolls. Hi ha soroll per tot arreu. Les ciutats són sorolloses, el soroll traspassa sense demanar permís les parets i el soroll ens acompanya a tothora. Molts cops, quan el gaudi del silenci sembla possible el defugim obrint qualsevol aparell que generi soroll, encara que sigui la música més selecta. Dóna la impressió que ens fa por estar en l silenci.
La virtut del silenci també ens permet escoltar-nos a nosaltres mateixos. Avui estic en un lloc on el silenci és, en part, una opció de vida. Com ens mostrà la pel·lícula ”El gran silenci” el silencia pot ser un camí de virtut. Elogio el silenci dels “solitaris”, aquells ermitans que habitaren fa segles Montserrat; però també admiro la capacictat de crear silenci al bell mig de la civilització. Animo a trobar temps pel silenci. Tant per escoltar als altres, com escoltar l’interior personal. Allí on les preguntes es formulen i reformulen moltes vegades.
El món polític necessita temps de silenci. El cardenal Martini, quan rebé el premi príncep d’Asturies, va parlar de la necessitat dels moments de silenci en la política. Certament, hi ha massa soroll en la política que distreu dels seus objectius últims. Només des del silenci es pot parlar a la societat per generar confiança. Parlar per parlar és innecessari. Parlar per escoltar-se és deplorable. Parlar per tenir un tall de veu al telenotícies és lamentable. Callar per parlar quan cal és de persones intel·ligents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada