dissabte, 10 d’octubre del 2009

Ortodoxia –Evolució dels patriarcats i la seva separació 1

La història de l’església ortodòxia reflexa la història de les tensions entre els diferents patriarcats de la primitiva església cristiana, algunes sorgides per interpretacions doctrinals i altres influïdes per les pressions polítiques de l’entorn. El cristianisme, en la seva primera etapa, és consolidà bàsicament en la part oriental de l’Imperi Romà aprofitant el sòlid teixit urbà d’aquesta zona, i des d'allí s'estengué, més lentament, cap a la part occidental de l’imperi fins arribar a Roma. La consolidació definitiva del cristianisme es dóna a partir de l’edicte de Milà dels emperadors Constantí i Licini a l’any 313 reconeixent el dreta a la llibertat religiosa, circumstància que permeté normalitzar socialment el cristianisme.

Les causes de la separació de les dues esglésies, l’occidental encapçalada per Roma i l’oriental que tenia Constantinoble la seva referència principal, són múltiples. Hi ha raons de tipus doctrinal, poques, i altres, les que més, relacionades amb la configuració de l’església, el seu poder i les seves relacions amb els poders polítics de l’època.

A la mort de l’emperador Teodosi, l’any 395, l’Imperi Romà s’havia dividit en dues parts ben diferenciades: l’Orient i l’Occident. En cadascuna d’aquestes dues zones s’anaren consolidant uns projectes polítics, socials i culturals molt diferents. Mentre l’occident es llatinitzava i el poder polític s’anava debilitant per la pressió dels bàrbars; a l’orient es consolidava la llengua i la cultura grega i el poder polític establia forts lligams de cooperació amb l’església cristiana. Situació que no és donava a Roma on l’església restava al marge de les intrigues polítiques, tot i que anava adquirint un important poder d’influència social. Aquestes divergències feren emergir tensions entre els dos blocs de l’imperi i, per extensió, al si de la mateixa església cristiana.

Els patriarcats de les esglésies orientals, enfortides pel poder polític, no volien que el bisbe de Roma, per haver estat aquesta ciutat on l’apòstol Pere en fou el primer bisbe, exercís un poder sobre elles més enllà del valor simbòlic d’aquet fet. Els diferents bisbes de Roma no compartien aquesta visió, volien intervenir en les actuacions de les esglésies orientals. El patriarca de Constantinoble va enfrontar-se al bisbe de Roma adduint que ell era el bisbe de la capital de l’Imperi Oriental mentre que el bisbe de Roma només ho era de la capital de l’Imperi Occidental. En el concili de Calcedònia (451) el patriarcat de Constantinoble intentà esdevenir l’església hegemònica a orient, però l’església romana s’hi oposà. A partir d’aquest concili les tensions entre Roma i Constantinoble s’incrementaren. El patriarca de Constantinoble reivindicava insistentment la seva primacia en el món oriental i la independència de Roma, però el patriarcat llatí a Roma, que anava acumulant un poder social configurat a l’entorn de la figura central del bisbe de Roma com a Papa. A més, aquest conflicte s’enquadra en un context polític marcat per la debilitat de la part occidental i l’enfortiment de la part oriental de l’imperi on cada cop era més forta la col·laboració del poder polític amb l’església.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada