He llegit en un diari referent a les detencions de vàries persones relacionades amb el cas de Santa Coloma de Gramenet el següent titular: “Cunde la sensación de la decadencia política”. Trobo parcial aquest titular perquè no tots els detinguts són polítics i perquè al darrera del titular cridaner es convida al lector a fer unes generalitzacions que no venen al cas. Darrera de la corrupció identificada recentment, no és el cas encara de Santa Coloma perquè tot està pendent del que diu el jutge Garzón, com són els casos Gürtel, Palmarena, Fèlix Millet, Egido, etc..., coincideixen persones amb responsabilitat política i empresarial i tots ells evidencien un problema comú: un comportament immoral tipificat penalment com a delicte.
Si mirem fora del nostre país, la crisi econòmica mundial: el tema de les hipoteques subprime, Mardoff i altres posen en evidència que darrera la crisi econòmica hi ha un desig de cobdícia que vulnera el propi comportament lliure del mercat. Si la mirada la dirigim al nostre país ens adonem que a casa nostre una part del sistema financer també ha estat massa alegre alhora de buscar fàcils rendibilitats seduïts per allò que es feia a fora. Al final, tot ha petat. Però sembla que aquests casos no mereixen el mateix qüestionament radical que alguns mitjans apliquen al sistema polític.
Les dues situacions tenen en comú la crisi de valors ètics d’algunes persones que tenen una responsabilitat política o empresarial. Si hi ha corrupció en el sector públic és perquè probablement hi ha algunes persones del sector privat que volen beneficiar-se de la seva permeabilitat amb el poder polític; i si des del sector empresarial es corromp al sector públic és perquè hi ha algunes persones que són sensibles a ser corruptes. Però en cap cas, aquest fets podem i duen fer-se servir per qüestionar l’honorabilitat o utilitat del sistema polític i empresarial. Als qui creuen que hi ha una decadència política els recordaria l’estafa del “tocomocho”. Tot i que la justícia persegueix a l’estafador, també caldria reprendre a la persona estafada perquè, si l’estafa té èxit, és perquè una persona vol aprofitar-se del suposat retard mental de l’estafador. Per això, abans d’acusar alegrament al món polític cal tenir en la memòria el “tocomocho”.
Si mirem fora del nostre país, la crisi econòmica mundial: el tema de les hipoteques subprime, Mardoff i altres posen en evidència que darrera la crisi econòmica hi ha un desig de cobdícia que vulnera el propi comportament lliure del mercat. Si la mirada la dirigim al nostre país ens adonem que a casa nostre una part del sistema financer també ha estat massa alegre alhora de buscar fàcils rendibilitats seduïts per allò que es feia a fora. Al final, tot ha petat. Però sembla que aquests casos no mereixen el mateix qüestionament radical que alguns mitjans apliquen al sistema polític.
Les dues situacions tenen en comú la crisi de valors ètics d’algunes persones que tenen una responsabilitat política o empresarial. Si hi ha corrupció en el sector públic és perquè probablement hi ha algunes persones del sector privat que volen beneficiar-se de la seva permeabilitat amb el poder polític; i si des del sector empresarial es corromp al sector públic és perquè hi ha algunes persones que són sensibles a ser corruptes. Però en cap cas, aquest fets podem i duen fer-se servir per qüestionar l’honorabilitat o utilitat del sistema polític i empresarial. Als qui creuen que hi ha una decadència política els recordaria l’estafa del “tocomocho”. Tot i que la justícia persegueix a l’estafador, també caldria reprendre a la persona estafada perquè, si l’estafa té èxit, és perquè una persona vol aprofitar-se del suposat retard mental de l’estafador. Per això, abans d’acusar alegrament al món polític cal tenir en la memòria el “tocomocho”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada