Durant aquest dies es parla molt dels informes demanats per alguns departaments de la Generalitat. Certament, algun d’ells tenen alguns títols pintorescs i uns continguts que semblen poc útils per la gestió pública. Però, com s’ha repetit bastant, en cap cas hi hagut una irregularitat administrativa en la seva contracció. No obstant, els comentaristes, analistes i tertulians s’han gronxat bastant en la qüestió dels informes. Bàsicament, tothom en contra i disparant perdigons a veure a qui tocaven. Doncs bé, vull defensar el valor dels estudis i informes que poden encarregar-se des de el sector públic. Perquè alguns dels arguments emprats entorn a aquest tema tenen un gruix de cinisme bastant considerable. La meva defensa dels informes és genèrica i no pretén salvar aquells estudis que són dubtosa utilitat pública. En aquest cas la crítica és clara: són una despesa evitable i per lo tant supèrflua.
Les meves raons són simples. Governar i administrar el bé públic vol dir prendre bones decisions i optimitzar bé els recursos. Per prendre decisions cal tenir tota la informació i això s’obté a través de l’anàlisi. Aquest, normalment, no emergeix espontàniament sinó és el fruit de l’estudi que es presenta sota la forma d’un informe per la presa de decisions. Què hi ha de criticable en això?. Per elaborar aquests estudis no sempre es disposen dins de l’Administració de les persones més idònies. A més, alguns dels que ara s’inflen de criticar al Govern per encarregar informes, són els primers en criticar també el cost de l’Administració en capítol I (costos de personal). El dilema fou resolt anys enrere iniciant les polítiques d’aprimament del sector públic i passant a l’exterior (el mercat) activitats desenvolupades a l’interior del sector públic. Allò que vulgarment s’ha dit externalització (que mai va ser problema quan afectava només al contracte de la recollida de brossa i a poca cosa més). En aquests procés s’aprimaren els gabinets d’estudis de les administracions i augmentaren les empreses d’analistes dedicades a facilitar estudis per la presa de decisions. Aquesta doble estratègia, si es fa bé, permet millorar la governabilitat, perquè es milloren les decisions, i s’optimitzen els recursos públics.
Queda per resoldre el tema del cost dels informes. Hi ha dos criteris bàsics per abordar aquesta qüestió. Primer, el valor absolut del cost de l’informe. Aquest està sempre en funció de l’anàlisi cost/benefici. En cada cas caldrà aplicar aquesta màxima per judicar la utilitat de l’informe. Aquesta dada només es coneixerà si després s’efectua la corresponent avaluació. En aquest tema, reconec que encara no s’ha avançat prou. No hi ha massa pràctica en l’avaluació de les polítiques públiques. La segona dimensió del tema dels costos està en relació en llindar del valor del contracte per evitar anar al concurs públic. Aquest és una altre qüestió que caldrà resoldre algun dia. Mentre la idea de la transparència pública recaigui només en el procediment, hi hauran lleis de contractes públics més orientades a combatre la corrupció que a facilitar un gestió eficaç i eficient dels recursos públics basada en la professionalitat dels seus gestors. Si es vol fiscalitzar la despesa pública per evitar la corrupció hi ha altres mecanismes que l’estreta regulació de l’actual forma de contractació pública basada en una enorme desconfiança en la professionalitat del directiu públic. Per cert, que si les Administracions fossin més àgils alhora de pagar els seus deutes, també es milloraria el cost de la contractació pública.
La meva defensa dels estudis i informes, com poden veure, és per defensar la honorabilitat del sector públic. Dels seus polítics i gestors. Perquè hi hagin uns quants estudis de dubtosa utilitat pública no cal passar-se a l’extrem de contenir-se alhora d’encarregar estudis. Llavors, es ressentiria profundament la qualitat de la decisió pública.
Les meves raons són simples. Governar i administrar el bé públic vol dir prendre bones decisions i optimitzar bé els recursos. Per prendre decisions cal tenir tota la informació i això s’obté a través de l’anàlisi. Aquest, normalment, no emergeix espontàniament sinó és el fruit de l’estudi que es presenta sota la forma d’un informe per la presa de decisions. Què hi ha de criticable en això?. Per elaborar aquests estudis no sempre es disposen dins de l’Administració de les persones més idònies. A més, alguns dels que ara s’inflen de criticar al Govern per encarregar informes, són els primers en criticar també el cost de l’Administració en capítol I (costos de personal). El dilema fou resolt anys enrere iniciant les polítiques d’aprimament del sector públic i passant a l’exterior (el mercat) activitats desenvolupades a l’interior del sector públic. Allò que vulgarment s’ha dit externalització (que mai va ser problema quan afectava només al contracte de la recollida de brossa i a poca cosa més). En aquests procés s’aprimaren els gabinets d’estudis de les administracions i augmentaren les empreses d’analistes dedicades a facilitar estudis per la presa de decisions. Aquesta doble estratègia, si es fa bé, permet millorar la governabilitat, perquè es milloren les decisions, i s’optimitzen els recursos públics.
Queda per resoldre el tema del cost dels informes. Hi ha dos criteris bàsics per abordar aquesta qüestió. Primer, el valor absolut del cost de l’informe. Aquest està sempre en funció de l’anàlisi cost/benefici. En cada cas caldrà aplicar aquesta màxima per judicar la utilitat de l’informe. Aquesta dada només es coneixerà si després s’efectua la corresponent avaluació. En aquest tema, reconec que encara no s’ha avançat prou. No hi ha massa pràctica en l’avaluació de les polítiques públiques. La segona dimensió del tema dels costos està en relació en llindar del valor del contracte per evitar anar al concurs públic. Aquest és una altre qüestió que caldrà resoldre algun dia. Mentre la idea de la transparència pública recaigui només en el procediment, hi hauran lleis de contractes públics més orientades a combatre la corrupció que a facilitar un gestió eficaç i eficient dels recursos públics basada en la professionalitat dels seus gestors. Si es vol fiscalitzar la despesa pública per evitar la corrupció hi ha altres mecanismes que l’estreta regulació de l’actual forma de contractació pública basada en una enorme desconfiança en la professionalitat del directiu públic. Per cert, que si les Administracions fossin més àgils alhora de pagar els seus deutes, també es milloraria el cost de la contractació pública.
La meva defensa dels estudis i informes, com poden veure, és per defensar la honorabilitat del sector públic. Dels seus polítics i gestors. Perquè hi hagin uns quants estudis de dubtosa utilitat pública no cal passar-se a l’extrem de contenir-se alhora d’encarregar estudis. Llavors, es ressentiria profundament la qualitat de la decisió pública.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada