Un dels primers elements de tensió fou la polèmica sobre la licitud de la veneració d’imatges. Aquesta discussió, que es podia interpretar com una disputa teològica, tenia al darrera un important transfons polític. Els territoris occidentals, des de la fi de l’imperi Romà Occidental pera la derrota de l’emperador Ròmul August en mans dels bàrbars encapçalats per Odoacre al 476, s’havien queda políticament debilitat, mentre que l’imperi Oriental s’enfortia sota la direcció dels diferents emperadors. La política expansionista de Carlemany, nomenat rei dels francs al 768 i després coronat emperador dels francs i dels romans, emprant tota la simbologia de l’antic imperi romà, per part del papa Lleó III a l’any 800 tensà les relacions entre el conjunt d’Occident i Orient. Les esglésies no quedaren al marge d’aquesta tensió i les seves disputes de caràcter doctrinal amagaven les tensions polítiques del moment.
El segon factor de tensió entre l’església d’Occident i l’Oriental, influït també per qüestions del repartiment del poder polític, estava relacionat amb el reconeixement de la primacia del primat de Roma enfront els patriarcats orientals, a més de la disputa, més teològica, en relació a la introducció de la filioque en el Credo romà en contra del criteri de l’església oriental bizantina. Els teòlegs romans havien inclòs l'anomenada clàusula filioque en la formulació del Credo, per tal d’afirmar, en contra de la tradició de les esglésies orientals, que l'Esperit Sant procedia no solament del Pare, sinó també del Fill. Les dificultats, tensions i incomprensions entre Roma i Constantinoble foren en augment fins que a l’any 1054 el Papa Lleó IX i el patriarca de Constantinoble Miquel Cerulari s’excomunicaren mútuament i les dues esglésies emprengueren camins divergents.
En els anys posteriors, malgrat la separació inicial les dues esglésies buscaren reconciliar-se, tot i que hi hagueren moments de notables enfrontaments. Al llarg d’aquests anys l’església oriental preservà la seva identitat i lluità activament contra la seva llatinització. A l’any 1438 es celebrà el concili de Florència en un moment polític marcat per l’assetjament de l’imperi turc a Constantinoble això influí en l’establiment, just un any després, d’un principi d’acord per tornar a unir-se les dues esglésies. Però els recels mutus impediren que aquest acord fructifiqués amb la nova unió de les esglésies. La caiguda de Constantinoble a l’any 1453 en mans dels turcs marca la fi de l’esplendor de patriarcat ortodoxa de Constantinoble i tanca definitivament la possibilitat d’una reunificació amb l’església occidental.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada