Després de la fi de l’imperi de Bizanci els invasors otomans acceptaren que el seu Patriarcat mantingués certs privilegis. El patriarca tingué la consideració d’etnarca (autoritat civil dels cristians), sota la protecció política del sultà. Malgrat la bona relació entre els otomans i els cristians, aquests passaren per enormes dificultats degudes al tracte discriminatori que rebien per part de les autoritats que cada cop era més negatiu. Davant d’aquesta situació molts cristians es passaren a l’Islam. Aquest fet, junt amb comportaments eclesials irregulars, debilitaren molt l’església de Bizanci d'aquesta època.
La situació a Constantinoble repercutí negativament a Grècia. Els grecs s’oposaren a la col·laboració del Patriarcat de Constantinoble amb les autoritats otomanes. Aquesta situació es perllongà en el temps. Quan Grècia assolí la independència a l’any 1828 es constituí una nova església autocèfala, regida per l’Arquebisbe d’Atenes. En aquells moments es seguí el model rus d’un sínode sota un estricte control governamental. A partir de la guerra grecoturca de 1922 molts grecoparlants ortodoxos de Turquia emigren a Grècia, i a l’inrevés, de tal manera que per primera vegada l’arquebisbe d’Atenes tenia una feligresia superior a la del Constantinoble. La religió ortodoxa és un element constitutiu de la identitat nacional grega, és religió d’Estat i gaudeix de nombrosos privilegis.
Dins de les esglésies orientals el Patriarcat de Constantinoble gaudeix de la primacia honorífica, però aquesta no té continguts i gairebé cap jurisdicció. Avui l’església ortodoxa es majoritàries als països eslaus i a Grècia, està present al Proper Orient i en algun país de l’Àfrica oriental, a més de tenir importants nuclis allí on l’exili rus es consolidà després de la revolució russa de 1917.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada