Tinc la impressió de que molts cristians tenen la
recança d’aparèixer públicament com a tals. En general, la fe es viu en l’esfera
privada sense masses manifestacions exteriors més enllà de les que són purament
culturals. La societat contemporània ha afavorit la privatització de la fe.
Anys enrere, descriuríem aquesta situació com la reclusió de la fe en les
sagristies.
Però la fe, sense testimoniatge s’empobreix. Un cop
assumit que la fe sense obres, és morta, el pas següent es reconèixer que la fe
ha d’afirmar-se en la plaça pública. No cal confondre aquesta afirmació amb la
imposició, sinó en el testimoniatge sincer de les creences de forma natural.
Cal tenir l’audàcia de confessar-se cristià en una societat poc oberta al
reconeixement del significats de fe. Els cristians hem de ser més audaços alhora
de donar raó de les nostres esperances. L’audàcia de l’esperança és ser valents
per proclamar-nos sense por seguidors de la causa de Jesús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada