Durant propers posts continuaré
publicaré un resum de l’article de Roger Burggraeve “El difícil però possible camí cap el perdó i la reconciliació”
publicat a Selecciones de Teologia nº 58, Gener-Març 2019. L’autor és doctor en
teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y Estudis Religiosos de la
Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És especialista en el pensament
ètic i religiós d’E. Lévinas.
(continuació)
El desig creixent de perdonar, però, no és suficient per perdonar
veritablement. Es necessita més que aquest desig. La voluntat i la decisió
explícita són igualment necessàries per sortir de l'anhel intern i acostar concretament
a l'altre per perdonar-ho. Per a això, la víctima ha de comprendre que tots
necessitem el perdó. En aquest punt, pot ser útil la distinció que Ricoeur fa
entre fracàs (échec) i error (faute). No només som éssers finits que
sovint no estan a l'altura d'ideals, plans i aspiracions, sinó també éssers
"pecaminosos" que cometen "errors" a nivell moral. Com a
éssers finits i contingents que experimenten una bretxa insalvable entre el
"jo" real i el "jo" ideal, vivim constantment el destí de
la nostra limitació. A el mateix temps, com a éssers morals, lliures i
responsables, també experimentem el no estar a l'altura de la tasca de viure i
actuar amb sentit. La modèstia existencial i moral que flueix del prendre
consciència d'aquestes realitats ajuda a la víctima a descobrir, també en si
mateixa, la possibilitat del mal. El veritable autoconeixement inclou
l'acceptació de la nostra pròpia finitud. La humilitat, en aquest sentit, no és
equivalent a sentir llàstima d'un mateix, sinó que implica una gentil obertura
cap al coneixement que la temptació de cometre el mal (pecar) està present en
tots els cors humans.
Abans que una tasca, el perdó és un do, un present. Si alguna vegada hem
desitjat i hem confiat en la voluntat de perdonar d'una altra persona, estem en
una millor posició per perdonar els altres. Per ser capaços de perdonar, no
només hem de confiar en el nostre propi poder i voluntat, sinó que hem de
rendir al perdó que ens "sobrevé" com un present i ens
"posseeix" sense que sapiguem on ens portarà. A l'extrem d'aquest
no-saber i no-controlar, alguna cosa radicalment nou apareix. Com víctima, un
contempla amb sorpresa -a través i tot i un mateix- com això pot succeir.
Rendint així a el do del perdó que es produeix en nosaltres i a través nostre,
desapareix la punxada de la coerció. A el mateix temps, el perdó deixa de ser
una expressió de poder i paternalisme mitjançant la qual la víctima assumeix un
cert aire de perfecció i fins i tot d'arrogància cap al perpetrador. El perdó
s'auto-destrueix quan es vana del seu propi assoliment i quan la víctima es
vanagloria per la seva magnanimitat. Això seria, per cert, una contradicció
interna, ja que la veritable magnanimitat no tolera cap triomfalisme. A el
mateix temps, la víctima que agrada de l'atenció que rep per ser víctima, pot
arribar a descendir a una actitud perpètua de "pobre de mi" que limita
la llibertat i debilita la humanitat de tot aquell involucrat. El perdó implica
un acte de deixar-se anar, d'abandonar la identificació creixent com
"víctima". Només així la magnanimitat pot ser experimentada per la
víctima i el perpetrador com un do alliberador que obre el camí a una nova
relació. Ja no hi ha guanyador ni perdedor.
(continua)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada