L’èpica de l’adversitat

A falta de relats èpics conjugats en primera persona, la societat catalana se’n fia de les prediccions meteorològiques per construir l’èpica quotidiana. Des de fa dos dies, els medis de comunicació alerten reiteradament sobre els riscos de possibles nevades i onades siberianes de fred. A l’entorn d’aquestes adversitats es construeix un relat èpic que permet gestionar estratègies, amb un to d’aventura i curiositat, per saber com combatre una situació que se’ns presenta plena de riscos. Prevenir els esdeveniments, certament, és de savis, i una actitud recomanable; però no sé com es pot qualificar quan es té tendència ( tenim tendència ) de magnificar generosament les adversitats.

Les mesures preventives formen part del bon govern prudent. Ja que si no es fa bé la previsió el fet inesperat és converteix en una calamitat o una catàstrofe. Per això, hom espera dels bons governants saber prevenir més que curar. Ben fet. És el que cal fer. Però, sempre amb mesura ja que les prevencions tenen també els seus costos, materials i immaterials. Aquests darrers sempre semblen incalculables, però hi són. Davant d’una possible adversitat surt el repte èpic ja que s’espera que aquest dinamitzi i mobilitzi voluntats. I això ajuda a evitar problemes indesitjats.

Trobo a faltar l’apel·lació èpica a altres qüestions. Per exemple, com sortir de la crisi econòmica. En aquest àmbit sembla que la crida èpica ha estat substituïda per una acceptació resignada de la realitat que, en lloc de mobilitzar, més enllà de les protestes indignades, impedeix trobar camins per tirar endavant el país i els seus ciutadans. En aquest sentit, recomano pouar en la història per descobrir com, en situacions similars, els bons governants han construït relats que evocaven l’èpica que convida al compromís per una acció positiva per anar endavant. No està de més, descobrir els clàssics contemporanis per intuir els camins a seguir.