Durant uns dies publicaré la traducció al català d’un interessant article de Nabil Mouline sobre l’ús del vel i el turbant a l’islam. L’article ha estat publicat a l’edició digital de Le Monde des religions (24 desembre 2019). Historiadora i politòloga, Nabil Mouline és investigadora del CNRS. Ha publicat recentment el llibre: “El califat: història política de l'Islam”
Les dones, segurament de l’alta societat, van començar a desvetllar-se contra el vel a Egipte i a la Turquia otomana a partir de finals de la dècada de 1910. Gràcies a un cert nombre de factors (urbanització, educació, vincles amb Occident, efecte de moda, voluntat política, etc.), el moviment s’eixampla verticalment i horitzontalment per assolir el seu punt àlgid a la dècada de 1950 i 1960. Això empenta certs observadors a parlar d’un “crepuscle del vel”.
L’entusiasme, però, ens va fer oblidar dos fets fonamentals. D’una banda, una gran part del món musulmà s’escapa d’aquest moviment i, d’altra banda, qualsevol procés no és irreversible, sobretot quan es tracta de societats fràgils. De fet, la fallida de les ideologies modernistes, l’aparició de règims autoritaris corromputs i el creixement de les forces islamistes estatals (Aràbia Saudita) i partidistes (Germans musulmans i altres) entre els anys seixanta i setanta faciliten l’aparició d’un nou acord sobre el vel.
Per guanyar la batalla del sentit ... i el poder, aquests tres actors inicien en una autèntica carrera (neo) tradicionalista. Un dels seus pilars és precisament el control del cos de la dona. Amb plantejaments intel·lectuals febles, tradicions inventades i disgregacions semàntiques, els dipositaris de l’islam polític aconsegueixen un cop d’estat: imposar el vel, no només com a marca de dominació patriarcal, sinó sobretot com a signe religiós, símbol d’identitat i estàndard polític. En aquest sentit, aquesta institució objecte es converteix, com el turbant a l’edat mitjana, en la nova frontera entre la impietat i la fe. Els dipositaris de l’islam polític aconsegueixen imposar el vel com a signe religiós, símbol d’identitat i estàndard polític. S’ha traspassat un Rubicon sense possibilitat de retorn.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada