Per acabar el resum de l’article
de Roger Burggraeve “El difícil però
possible camí cap el perdó i la reconciliació” publicat a Selecciones de
Teologia nº 58, Gener-Març 2019 publico les seves conclusions en dos notes.
L’autor és doctor en teologia moral, professor de la Facultat de Teologia y
Estudis Religiosos de la Katholieke Universiteit demLovaina (Bèlgica). És
especialista en el pensament ètic i religiós d’E. Lévinas. Primera nota de les
conclusions.
El fet que el perdó i la
reconciliació s'hagin identificat mútuament, especialment en el context
cristià, no és estrany quan considerem que, en Déu, el perdó i la reconciliació
van units. L'extravagant misericòrdia de Déu mai no ofereix només el perdó,
sinó també la reconciliació a el mateix temps. Des de la perspectiva de Déu, la
misericòrdia mai no acaba en el perdó, perquè precisament mitjançant el perdó,
Déu desitja efectuar la reconciliació. Per tant, hem de recordar que la
reconciliació de Déu sempre va primer i precedeix tota reconciliació humana cap
a Déu. Aquesta és precisament la seva perfecció, literalment l'expressió
'extra-ordinària' de la seva misericòrdia que vol establir un vincle amorós amb
totes les seves criatures. Per això diem que la seva disposició a perdonar és a
el mateix temps la disposició a reconciliar, mitjançant la qual ens habilita
per unir-nos i reconciliar-nos amb Ell una vegada més. Podem referir-nos a això
com la "misericòrdia integral"
de Déu.
El judici també és part essencial
de la misericòrdia integral. Des d'una oposició equivocada entre Antic i Nou
Testament, el judici i la misericòrdia s'han contraposat amb freqüència. És com
el Déu amorós de el Nou Testament conquistés el Déu venjatiu de l'Antic
Testament, relegant així l'Antic Testament com a document 'vell' i superflu. No obstant això, en l'Antic Testament Déu és tant
el Just com el Misericordiós, pel que la seva justícia i la seva misericòrdia
estan unides inextricablement: no hi ha misericòrdia sense justícia i
viceversa.
La misericòrdia de Déu, com tota
misericòrdia, implica i transcendeix el judici. Pressuposa el judici en tant
que pren seriosament les accions i la responsabilitat de la persona humana
davant el proïsme (els seus co-criatures). La fe dominada per la indulgència,
en què el perdó de Déu s'aplica immediatament sense cap tipus de judici ni
expiació, corre el risc de convertir-se en una fe inhumana. El que un fa
deixaria d'importar, simplement rebria el perdó de Déu sense cap dificultat. La
misericòrdia de Déu transcendeix el judici, però sense reduir-lo a la
futilitat. Això és aparent en el fet que la misericòrdia pressuposa la
confessió, com hem esbossat més amunt a l'tractar el perdó en el pla
inter-humà: el culpable ha de atrevir-se a reconèixer la seva responsabilitat i
mala voluntat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada