L’ofici periodístic

He escoltat amb molt interès i satisfacció l’entrevista que Mònica Terribas ha fet al periodista Ramon Besa en motiu del seu nomenament doctor honoris causa per la Universitat de Vic. He resumit algunes de les seves consideracions sobre l’ofici periodístic. Ramon Besa pensa que el periodista a d’ajudar a que els seus lectors siguin crítics, vagin amb la mirada llarga i eleven la seva capacitat reflexiva. Però no sempre és així. El treball periodístic està canviant ràpidament, de tal manera que els vells canons de l’ofici són eliminats per considerar-los antics. Hi ha una pugna entre el paper i el digital, que amaga la tensió entre el que es vell i el que es nou. Però, el que és nou té unes preocupacions i uns interessos que s’aparten del treball periodístic tal com s’ha entès fins ara.

Els editors dels mitjans digitals estan obsessionats per la immediatesa de la notícia i la seva capacitat de generar adhesions, links, a les xarxes socials. Quants més, millor. Importa poc que la notícia estigui contrastada poc o molt, el que importa és ser el primer en donar-la. Els nous periodistes s’afanyen en captar notícies recollides per ciutadans anònims pel carrer i, sense preguntar-se massa sobre la seva veracitat, publicar-la el més ràpidament possible. Quan aquesta sigui més espectacular, millor. El que es pretén és l’impacte emocional del lector. Molts dels nous periodistes, busquen captar les llàgrimes d’algun polític més que transmetre el que pensa. El perill de desinformació és molt gran, fins el punt que els lectors cerquen estimular emocionalment al públic més que informar-lo. L’opinió s’ha menjat la informació. Penso, que si cada cop hi ha més ciutadans receptors d’opinions i anàlisis fabricats per altres. Si això es així, difícilment aquests ciutadans podran formar la seva pròpia opinió per manca d’informacions pertinents. Sense una ciutadania informada, la democràcia es debilita.