No
hi ha tertúlia, tan se val el medi, on sempre hi ha algú que parla de passar
pantalla o que tal cosa és més pròpia de la pantalla anterior. Opino que
aquestes expressions empobreixen el món conceptual que sosté el llenguatge.
Entenc que aquesta manera de parlar prové d’unes persones on la seva percepció
del món es dóna majoritàriament a través de pantalles: de la televisió, de
l’ordinador, del telèfon mòbil amb totes les seves variants, del cinema, de les
consoles de joc, del monitors que controlen qualsevol activitat, etc... És un
món plasmàtic, bidimensional i matisats per una gestió de colors que intenta,
sense acabar-ho d’aconseguir, reproduir fidelment la realitat. En aquest
context, l’expressió referent a la pantalla té sentit perquè aporta uns codis
que donen comprensió i fàcil entesa al que es vol dir. Res a objectar, però
aquest no és el meu codi.
Prefereixo
parlar d’escenaris. Aquest terme humanitza l’expressió anterior, ja que l’escenari
evoca al teatre amb els seus actors, arguments, diàlegs i silencis, profunditat
de la boca escènica, llum o foscor, plans d’actuació, interpretació, papers
diferents, gèneres teatrals, decorats, espectadors, música si s’escau,
amabilitat, màgia i il·lusió. La teoria dels escenaris ha conformat, en bona
mesura la manera de pensar de moltes persones. No és casualitat que es parli
d’actors polítics o socials. Pensar en escenaris permet jugar a la composició
de la complexitat, sempre millor representada en tres dimensions que en dos per
més es pugui similar. La complexitat de la societat no es pot reduir a
pantalles. Com si fos tan fàcil canviar la realitat com el que canvia de canal
de ràdio o televisió. Si ho fem, probablement reduïm també la nostra capacitat
de pensament, malgrat el que demana l’actual complexitat de la societat és precisament
més capacitat analítica i de formular idees que representin la realitat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada