La grisor del debat polític

Vaig veure amb interès tot el debat de candidats a les eleccions del 20D, tot i que en més d’una ocasió vaig estar temptat de deixar-lo. He sabut posteriorment que l’audiència fou extraordinària, un poc més del 48% de share. Curiosament, aquesta valor és el mateix percentatge de catalans que votarem el 27S per les candidatures independentistes i que ara se’ns vol desvirtuar la seva importància. La magnitud de l’audiència és important, manifesta que hi ha interès per la política i que la ciutadania, més que guiar-se per consignes, vol tenir informació sobre les alternatives polítiques per conformar la seva elecció política. Llàstima que els candidats acceptaren fer una caricatura del debat polític. Perquè això és el que aconseguiren ahir transmetre en diferent mesura. Clar que, la primera gran anomalia del debat fou l’absència de Mariano Rajoy, cap de llista també com els altres intervinents en el debat. Si el debat ha de tenir un perdedor, ben segur que aquest és el candidat popular. La segona anomalia fou l'absència d'altres partits que tenen representació parlamentària i que haurien introduït uns altres punts de vista més plurals i interessants, 

El debat fou un passeig tranquil per alguns, no tots, dels problemes de la societat. El que succeeix és que els problemes de la societat són complexos i per això no es poden abordar de forma simplista, superficial i esquemàtica tal com es feu durant el debat. El mateix format del pretès debat afavorí tractar els temes de manera tènue i tangencial. Això no ajuda a que els ciutadans puguin entendre el que passa a la societat i valorar si les propostes dels candidats poden ser bones alternatives. És més, hi van haver qüestions qui ni es tractaren, ni perquè els periodistes les plantegessin, ni perquè els candidats les introduïssin.

La majoria de candidats mostraren una profunda feblesa intel·lectual. Tots ells, enlloc d’estimular la reflexió buscaven la desqualificació dels altres i aconseguir, en aquest propòsit, la complicitat dels espectadors. En cap moment els candidats optaren per l’anàlisi política i la confrontació dialèctica d’idees i propostes. Més que un debat allò fou show d’entreteniment televisiu al qual els candidats s’hi prestaren cofoiament. Semblaven venedors de fira i ja se sap que en les fires les escopetes mai encerten. A l’acabar, vaig sentir una profunda tristor. Aquesta manera d’entendre la política i com es comporten alguns polítics, nous i vells, em produeixen una profunda tristor. La política és paraula i raó, i també sentiments i emocions; però si es perden el discurs i els arguments la política s’esvaeix enterrada pel populisme.