El meu vot del 26 de juny

M’ha costat votar i decidir el meu vot. He anat a votar. Bé, és un eufemisme, perquè he votat per correu. He volgut anticipar el meu vot per simple comoditat. Havia d’estar fora i no volia patir alhora de tornar a Barcelona. Solució, el vot per correu. ¿A qui votar? Aquest ha estat el dilema. És dur tornar a confiar en les mateixes persones que no es posaren d’acord fa un mesos perquè és difícil pensar que ara ho faran. Les mateixes persones que ens han portat al dilema d’avui es tornen a presentar com a candidats. Els pronòstics no auguren uns resultats diferents que ara fa mig any, ¿quina garantia hi ha quera ara seran capaços de formar govern? La seva incapacitat política és manifesta, un per omissió, altres per incapacitat i altres per arrogància. En definitiva, tota una classe política ha mostrat els límits més frustrants de la política. Malgrat el meu desànim, o desencís, he anat a votar perquè formo part de la generació que lluità per la democràcia d’aquest país. Entenc que el vot, a més d’un dret és un deure.

He tingut dificultats per conformar la meva decisió a qui votar. Ara, reflexionant sobre el procés de decisió veig que m’he mogut guiat per tres nivells de lògica. Un primer nivell ha estat l’eix de l’independentisme. La meva opció havia d’estar ineludiblement alineada a favor de la independència de Catalunya. Això ha reduït força el ventall de les opcions. Sobre aquesta opció no podia haver-hi ambigüitats o subterfugis electoralistes. No eren suficients promeses de pactes sobre l’arquitectura de l’estat o hipotètics referèndums que ràpidament sempre hi havia algú que, amb més autoritat, els posava en quarantena. No, la independència de Catalunya no era negociable en el meu vot. Dintre dels partits independentistes hi havia matisos que condicionaven la meva primera decisió. En aquest sentit, prefereixo les utopies possibles que ho són perquè no venen associades a calendaris, preses o urgències històriques a resoldre sense aturador. Desconfio de les propostes independentistes receloses de la unitat perquè tot ho entenen com un desafiament per demostrar que té més lideratge polític a Catalunya.  

Un altre nivell de la meva decisió és ha estat l’eix social. La independència ha de conjugar-se amb justícia social. Si el primer forma part dels instruments polítics, el segon pertany a la categoria de les decisions morals. En aquest camp, l’elecció del vot era més complexa. Les formacions que oferien més garanties de sensibilitat social estaven prou allunyades del que pensava que eren les alternatives polítiques independentistes partidàries de la utopia possible que havia escollit en el primer nivell de la meva elecció. No trobava l’equilibri entre la utopia social amb el camí cap a la independència de Catalunya. No trobava respostes reconfortants a favor d’una major justícia social i de majorar sensibilitat davant dels nous reptes dels actuals desequilibris socials. Tampoc trobava realista algunes solucions proposades pel radicalisme social, doncs si bé anaven carregades d’utopia no eren possibles des del punt de vista de la gestió política. El paper tot ho aguanta, mentre que governar vol dir polítiques fiscals , fer pressupostos i gestionar polítiques públiques realitzables.

La síntesi era confosa i tot semblava que, tot i que havia decidit anar a votar, millor era fer-ho en blanc. Arribat a aquest punt vaig pensar si podia, en un últim esforç per clarificar la meva elecció, fer servir la lògica del sentiment per desfer la lògica de la racionalitat emprada en els dos nivells anteriors. Arribats a aquest punt, he trobat a faltar les llistes obertes. Elles m’haurien permès determinar millor el meu vot. Com que això no és una realitat encara, he hagut de fer de construir una síntesi entre els aspectes racionals i els emotius. He decidit votar en funció de les persones que m’oferien millors garanties per defensar la utopia possibilista i reposada de la independència i mostrar sensibilitat provada per les qüestions socials que em preocupen. No ha estat gens fàcil efectuar aquesta decisió. He hagut de mirar-me les llistes de dret i al revés per poder decidir el meu vot. Per sort, més enllà dels caps de llista, he trobat una llista on hi ha algunes persones que em donen prou garanties de que el meu vot no serà inútil. Espero que així sigui. Com que són persones amb noms i cognoms els penso demanar que fan amb el meu vot. He de reconèixer que el meu vot m’ha provocat neguit interior pels excessius dubtes que he tingut. Per primer cop en la meva vida, he votat entristit, sense massa convenciment i amb més dubtes que certeses.