El panorama política està agitat.
La sentència del cas Gürtel i la moció de censura del PSOE han commocionat la
política de l’Estat i, encara que sigui per uns moments, ha desviat l’atenció
mediàtica de Catalunya a la lògica parlamentària. Però els esdeveniments
semblen, ara per ara, anar sense senderi. Les mocions es presenten bàsicament per
guanyar-les. Qualsevol altre resultat és un fracàs per qui l’ha promogut. Si el
promotor de la moció no aconsegueix el seu propòsit, obtenir els vots
favorables per ser nomenat president i aprovar el seu programa de govern, no li
queda més alternativa que plegar. Perquè una moció no és cap brindis al sol, al
contrari.
Una moció de censura requereix un
exercici responsable de l’art de la política. Sempre he sentit dir que, el més
interessant de la moció és: en primer lloc, la preparació dels suports pel seu
èxit abans d’anunciar-la i, en segon lloc, el consens entorn les mesures de
govern que cal aplicar quan es guanyi. Si el que pretén el promotor de la moció
és recollir sense sembrar resulta que és un il·lús i seria un mal governant.
Per la informació que s’està donant sembla que la moció ha estat poc meditada o
al menys, sense comptar amb els suports previs pel seu èxit. Ara, corre cuita,
els seus promotors han d’establir aliances i pactar un programa de govern. Les
mocions constructives exigeixen tenir una proposta de lideratge polític i de govern
alternatiu. Tot sembla indicar que hi hagut bastanta improvisació alhora de
proposar la moció de censura. Objectivament, ara hi ha una oportunitat d’or per
canviar el marc polític de l’Estat i ressituar els seus grans problemes en uns
nous referents polítics. Deixar perdre aquesta oportunitat serà una greu
irresponsabilitat. El que no poden pretendre els promotors de la moció és
traspassar la seva incapacitat de crear un consens pel canvi. Les mocions no s’imposen
a la brava, es negocien amb diàleg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada