Un sol poble - I

En el debat parlamentari per la investidura de Quim Torra com a president de la Generalitat els partits unionistes li han retret constantment que les seves propostes polítiques marginaven a la mitat de la població de Catalunya. Sense dir-ho, han repetit, una i altra vegada que els catalanes som un sol poble i que, segons quines propostes, es trencava aquest desideràtum. Darrerament, moltes persones, especialment els afectats pel procés independentista, parlen de que som un sol poble. Realment, quan es diu políticament que els catalans som un sol poble ¿qué es vol expressar ? Aquesta idea política, forjada anys enrere per aglutinar les forces polítiques entorn a un ideal polític compartit, ¿serveix avui sense matisos?, ¿en quina mesura els contextos polítics modifiquen els conceptes polítics?

Quan emergí el concepte polític de que Catalunya és un sol poble, s’expressà una idea política entorn la qual es volia articular un projecte de futur estable i aglutinador de tots els catalans. Avui, quan les forces unionistes reivindiquen aquests concepte ¿saben quin és el seu significat i la seva significació? o ¿simplement aprofiten el bon sonar del terme per fer agitar les seves bases electorals contra una part dels catalans? La idea de Catalunya com un sol poble sorgí entorn als anys cinquanta i seixanta del segle XX dins del catalanisme popular i d’esquerres enfrontat a la dictadura franquista. Algunes cròniques esmenten que l’autor del concepte fou l’historiador, advocat i activista Josep Benet. Segons recull Jordi Amat en la seva biografia de Josep Benet ‘Com una pàtria’ Benet va dir: “En aquest treball —en aquest combat, diria— ens hi trobem tots els ciutadans d’aquest país nostre que volem viure en democràcia i llibertat. […] Tots reclamant que l’ensenyament de l’idioma català sigui una realitat per a tothom, perquè a Catalunya ningú es pugui sentir discriminat per raó d’idioma. Perquè uns i altres, catalans de llinatge i nous catalans, formem un sol poble”.