Alegreu-vos i celebreu – VI. Combat, vigilància i discerniment

La lectura del capítol 5é de l’exhortació Alegre-vos i celebreu presenta la vida cristiana com un combat permanent contra el Diable. Aquest tema és una preocupació permanent en el pensament del papa Francesc. “No acceptarem l’existència del diable si ens encaparrem en mirar la vida només amb criteris empírics sense sentit sobrenatural”. El punt de partida per situar aquest combat és assumir que “el poder del maligne està entre nosaltres és el que ens permet entendre per què algunes vegades el mal té tant força destructiva”. El diable és present des de les primeres pàgines de les Escriptures. “No pensem que és un mite, una representació, un símbol, una figura o una idea. No baixem la guàrdia per acabar més exposats.”

El nostre camí cap a la santedat és un combat constant per al qual tenim “les armes poderoses que el Senyor ens dóna: la fe que s'expressa en la pregària, la meditació de la Paraula de Déu, la celebració de la Missa, l'adoració eucarística, la reconciliació sacramental, les obres de caritat, la vida comunitària, l’acció missionera, etc.”. És cert que el “camí cap a la santedat és una font de pau i d'alegria, que ens dóna l'Esperit” però cal estar sempre atents per guardar-nos de tot mal.

“¿Com saber si alguna cosa ve de l'Esperit Sant o si el seu origen està en l'esperit del món o en l'esperit del diable? L'única manera és a través del discerniment, que no és el mateix que la intel·ligència i el sentit comú, és també un do que cal demanar. Avui dia, el do del discerniment s'ha tornat particularment necessari perquè la vida actual ofereix enormes distraccions, i el món les presenta com si fossin totes vàlides i bones”. El discerniment és una gràcia. “El discerniment, en definitiva, condueix a la font mateixa de la vida que no mor, és a dir, conèixer el Pare, l’únic Deu verdader, i al que ha enviat: Jesucrist”. No és propi dels més intel·ligents o als millor educats. No requereix habilitats especials, sinó una disposició a escoltar: el Senyor, els altres, la realitat mateixa que sempre ens desafia de maneres noves. Per aquesta raó, “demanaré a tots els cristians que examinin diàriament la seva consciència en un diàleg sincer amb Déu”. El papa recorda que “el discerniment és una gràcies”. Només qui està disposat a escoltar té la llibertat per a renunciar al seu propi punt de vista parcial o insuficient, als seus costums, als seus esquemes. Hem de discernir els plans de Déu, per no oblidar la seva invitació a créixer.

Necessitem el silenci de l'oració prolongada per percebre millor el llenguatge de Déu, per interpretar el significat real de les inspiracions que creiem haver rebut, per calmar la nostra ansietat i veure el conjunt de la nostra existència renovada a la llum de Déu. Aquesta actitud de discerniment implica “l'obediència a l'Evangeli com a últim criteri, però també al Magisteri que el custodia, intentant trobar en el tresor de l'Església el que sigui més fecund per a "l'avui" de la salvació”. “Una condició essencial per el progrés en el discerniment es educar-se en la paciència de Déu i en els seus temps, que mai són el nostres”. Déu ho demana tot de nosaltres, i també ens ho dóna tot. No vol entrar en les nostres vides per disminuir-les sinó per dur-les a plenitud. “Demanem que l'Esperit Sant infongui en nosaltres un intens anhel de ser sants per a la major glòria de Déu i animem-nos els uns als altres en aquest intent. Així compartirem una felicitat que el món no ens podrà prendre”.