La neutralitat de l’espai públic

El conflicte amb les creus grogues a les platges ha obert un interessant debat sobre la naturalesa de l’espai públic i el seu ús. Diverses autoritats i pensadors reivindiquen la neutralitat de l’espai públic amb arguments ben comprensibles. Mereix la pena aturar-s’hi. Neutralitat és el caràcter de neutral. La definició de neutral és, segons el Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, “que no és ni de l’un ni de l’altre de dos partits en pugna”. És la primera accepció. Ben significatiu que aquesta es refereixi al terreny de les disputes partidistes. Ben d’acord amb aquesta idea. L’espai públic no pren partit. ¿Per què? Perquè en ell puguin expressar-se lliurament les diverses opcions. Seria el mateix que admetre que l’espai públic és eclèctic: “que admet diferents gèneres, diferents opinions”. En tot cas, neutralitat o eclecticisme no signifiquen que l’espai públic sigui impassible, insensible a les emocions, desinteressat o impertorbable.

L’espai públic serà el que els ciutadans vulguin que sigui. El mateix podem dir de la naturalesa religiosa de l’espai públic. Mentre les institucions públiques han de ser laiques, la societat no és laica, serà allò que siguin els seus membres. La diferència, o el matís, és important. Ho és perquè la neutralitat no vol dir silenci, sinó debat i contrast d’opinions. Per això, el sentit de la neutralitat de l’espai públic és per facilitar que les opinions puguin expressar-se lliurament, pacíficament i amb respecte. Qualsevol espai públic ha de facilitar el debat, perquè l’espai és neutre i no pren partit contra cap de les opinions. L’espai públic neutre per antonomàsia és el Parlament. Allí les opinions s’expressen i es contrasten. La paraula s’encarna en el diàleg i esdevé nexe de relació i civilització. Quan l’espai polític queda malmès en la seva funció cívica, altres espais queden ocupats per les diferents expressions de les paraules. En aquests casos, el que cal és afavorir i respectar l’ús de paraula, en les seves múltiples expressions simbòliques. El que no es pot fer és impedir l’expressió de la paraula i atacar-ne el seu ús.