Un sol poble – II

Els estudiosos de Josep Benet, entre els quals està Jordi Amat, autor de la seva recent biografia ‘Com una pàtria’, comenten que el concepte “un sol poble” sorgí per frenar qualsevol intent de promoure un nou lerrouxisme per marginar els sectors populars de la represa del moviment catalanista durant la dictadura franquista.  Amb el concepte “un sol poble” el moviment polític catalanista i democràtic aconseguí reunir un ampli espectre de sensibilitats polítiques que anaren des de la dreta catalanista fins l’esquerra popular i que trobà en l’Assemblea de Catalunya la seva expressió política. En aquest procés, fou fonamental el compromís clar i decidit del PSUC i de CCOO a favor de la recuperació de la identitat nacional de Catalunya. La lluita per la democràcia obligà a tenir unes propostes polítiques simples i entenedores: “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”. “Més que mai un sol poble” fou el lema de la Diada de 1977

Els temps no permetien cometre errors estratègics que dividissin l’oposició al règim franquista. En aquells moments, la independència de Catalunya no era una aspiració majoritària entre els grups antifranquistes; però sí que tenien clar que separar les aspiracions nacionals de les reivindicacions socials podia crear un abisme entre el catalanisme i el moviment obrer i popular debilitant el camí cap la democràcia i les aspiracions nacionals de Catalunya. La idea política de ser “un sol poble” va permetre articular una potent reivindicació política canalitzada a través de l’Assemblea de Catalunya la qual fou capaç d’unir totes les forces polítiques entorn un programa polític compartit. Foren anys de difícil resistència construïda sobre l’acord i el convenciment que només es podia avançar cap la democràcia mantenint unides les aspiracions nacionals i els objectius de més justícia social. La solidesa d’aquest binomi garantí la cohesió social d’una societat catalana sostinguda per catalans de molts i diferents orígens. La voluntat de ser “un sol poble” continuà durant els primers anys del procés de represa democràtica de Catalunya.  

Progressivament, a mesura que l’arena política anava sent colonitzada pels interessos partidistes  les aspiracions nacionals s’escindiren de les reivindicacions més socials dels sectors obrers i populars. La idea de ser “un sol poble” prengué una altra significació, més conjuntural i poc relacionada amb la cohesió social. A la societat catalana començava a insinuar-se la complexitat que la caracteritzarà anys després i l'anàlisi política s'havia de formular en uns nous paràmetres. Amés, els importants errors estratègics comesos pels partits catalans majoritaris tornaren a crear les condicions perquè de nou el lerrouxisme anés trobant un espai polític en la societat catalana. La incapacitat de les elits polítiques catalanes, totes compromeses amb mantenir la seva hegemonia, unes a la Generalitat i les altres ocupant el poder local, deixaren sense significació vàlida la idea de Josep Benet de que a Catalunya som “un sol poble”. Cadascú comença a defensar el seus interessos partidistes i socials, i eren poques les persones conscients de que calia seguir harmonitzar la reivindicació nacional amb les necessitats socials dels catalans.