diumenge, 12 de març del 2017

Crònica de la veritat oculta

En temps de postveritat, el judici del cas Palau exemplifica les dificultats de trobar la veritat quan l’excés d’informació sembla demostrar una cosa i al mateix temps negar-la. Tot i aquesta dificultat, alguns mitjans de comunicació tenen tendència a amplificar aquelles informacions que confirmen una línia de pensament establerta com la dominant i, sobretot, com a veritat oculta. Penso que això és el que ha passat amb les declaracions de Fèlix Millet , Jordi Montull i Daniel Osàcar. M’ha sorprès la magnificació de les declaracions dels dos primers afirmant el finançament de CDC a través de comissions i la irrellevància concedida al darrer que ha negat totes aquestes acusacions. Les quals eren només declaracions no provades però que els medis de comunicació han presentat com proves de delicte de finançament il·legal sense recordar que, al menys un dels acusadors, ha confessat ser un estafador.


La fiabilitat de l’acusador no es qüestionava perquè gràcies a ella es podia associar la confessió amb la responsabilitat política d’Artur Mas. Una cop feta l’associació mental, els mitjans de comunicació interessats només havien de ser reiteratius amb aquesta informació per anar escampant una ombra de sospita sobre la implicació última d’Artur Mas en el cas Palau. Els interrogatoris del fiscal, les confessions dels acusats Millet i Montull, i els titulars d’alguns medis han traslladat el centre d’interès del procés a Artur Mas oblidant-se que els estafadors són els primers. El judici mediàtic interessat ja no és a Millet i Montull, sinó a Mas. Perquè l’interès ocult sobrevingut a aquests procés no és aclarir l’espoli del Palau de la Música, sinó presentar a l’opinió pública que alguns dels que avui són independentistes abans han estat uns polítics corruptes. I estendre la sospita que, potser alguns d’ells volen la independència per escapar-se del pes de la justícia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada