En temps de postveritat, el judici del cas Palau
exemplifica les dificultats de trobar la veritat quan l’excés d’informació
sembla demostrar una cosa i al mateix temps negar-la. Tot i aquesta dificultat,
alguns mitjans de comunicació tenen tendència a amplificar aquelles
informacions que confirmen una línia de pensament establerta com la dominant i,
sobretot, com a veritat oculta. Penso que això és el que ha passat amb les
declaracions de Fèlix Millet , Jordi Montull i Daniel Osàcar. M’ha sorprès la
magnificació de les declaracions dels dos primers afirmant el finançament de
CDC a través de comissions i la irrellevància concedida al darrer que ha negat
totes aquestes acusacions. Les quals eren només declaracions no provades però
que els medis de comunicació han presentat com proves de delicte de finançament
il·legal sense recordar que, al menys un dels acusadors, ha confessat ser un
estafador.
La fiabilitat de l’acusador no es qüestionava perquè
gràcies a ella es podia associar la confessió amb la responsabilitat política d’Artur
Mas. Una cop feta l’associació mental, els mitjans de comunicació interessats
només havien de ser reiteratius amb aquesta informació per anar escampant una
ombra de sospita sobre la implicació última d’Artur Mas en el cas Palau. Els
interrogatoris del fiscal, les confessions dels acusats Millet i Montull, i els
titulars d’alguns medis han traslladat el centre d’interès del procés a Artur
Mas oblidant-se que els estafadors són els primers. El judici mediàtic interessat
ja no és a Millet i Montull, sinó a Mas. Perquè l’interès ocult sobrevingut a
aquests procés no és aclarir l’espoli del Palau de la Música, sinó presentar a
l’opinió pública que alguns dels que avui són independentistes abans han estat uns
polítics corruptes. I estendre la sospita que, potser alguns d’ells volen la
independència per escapar-se del pes de la justícia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada