Isaki Lacuesta

A la Fira Mediterrània el creador visual Isaki Lacuesta ha fet una interessant reflexió sobre els condicionaments que exerceixen el medis de comunicació visual en el propi procés creatiu. De les seves paraules he deduït que oblidar aquesta senzilla regla  pot alterar significativament la qualitat de la mateixa producció artística i desvirtuar el valor de l’obra. L’alternativa és senzilla, cal saber adaptar la producció el medi i defugir els formats pretesament universals perquè no ho són. Allò que funciona formal i estèticament en una sala de cine és més que probable que no sigui aprofitable pels smartphons o similars. I així, varis exemples.

La màgia del cinema amb tota la litúrgia que pot acompanyar la producció d’una pel·lícula no es dóna quan es veu la mateixa pel·lícula en un Ipad, per exemple. Hi ha dues anècdotes que il·lustren aquesta situació. Diuen que la millor mirada de la història del cine foren el gran primer pla de David Lean dels ulls de Peter Otool a la pel·lícula “Lawrence d’Aràbia”. Els ulls blau intents d’aquest actor il·luminaven la pantalla en cinemascope. Aquest efecte màgic quedà anul·lat al passar la pel·lícula en format televisió. El mateix passà amb la pel·licula “La mépris” de Jean Luc Godart que en cine el dos personatges, Michel Piccoli i Brigitte Bardot, sortien en el mateix pla, mentre que en televisió cal optar entre la nuesa de la Bardot o el tors de Piccoli, els dos junts impossible.

Les paraules de Lacuesta són un toc d’atenció a un alegria excessiva acrítica en l’ús de nous formats pels creadors amb el risc d’abandonar la qualitat de la creació. Cal obrir-se a nou formats, sí, però no cal oblidar els vells canals de comunicació. En tot cas, el que cal és procurar ajustar la qualitat de la producció artística al format per el qual va destinada aquesta creació.