La
proximitat del temps electoral estimula la fabulació. Només cal escoltar a alguns
candidats per adonar-se’n com és de fàcil repetir de forma persistent estereotips
cercant influir en les percepcions dels ciutadans. Els experts en comunicació d’això
en diuen: el missatge. La reiteració d’un missatge provoca una estimulació
cognitiva que pot arribar a condicionar les preferències electorals. L’obsessió
pel missatge porta fàcilment a la generalització de les propostes polítiques. L’ús
de idees preconcebudes sempre persegueix el mateix: situar les propostes de
l’emissor en zones cognitives conegudes per tal de facilitar-ne la seva comprensió.
Totes
aquestes estratègies comunicatives, basades en els coneixements dels
aprenentatges constructivistes, anul·la l’argumentació dels relats polítics
perquè els missatges tenen valor pers si mateix. Ni s’han de justificar ni
demostrar. Ans el contrari. No cal cap argumentació, fins i tot pot ser
contraproduent fer pensar. Per això, els missatges ni porten argumentaris
justificatius ni preocupa massa aquesta qüestió. Les afirmacions polítiques
semblen indemostrables. Al final resulta que les idees polítiques durant les
campanyes electorals són febles i es mouen en l’estrat camp dels estereotips.
Aquest enfoc impossibilita allò que una de les màximes autoritats polítiques
catalanes dels inicis del segle passat, Rafael Campalans, insistia : la
política és pedagogia. Ara, segons sembla, ja no és possible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada