Aquests
dies de gran il·lusió nacional la mirada a la història de Catalunya ajuda a comprendre
que hi ha raons profundes que expliquen les sempre difícils i complexes relacions dels catalans amb el seus veïns. El
que passà el 1714 fou la culminació d’un desencontre començat bastants segles
enrere. En el segle XVI, a Catalunya es donà un important conflicte entre les
institucions catalanes i els primers reis de la casa dels Àustria, Carles I i
Felip II. Aquest confrontació expressava la defensa dels catalanes de les seves
institucions polítiques de govern, força singulars i democràtiques, enfront els
intents del Regne de Castella d’anul·lar-les i subsumir Catalunya dins l’incipient
construcció de la nova realitat política que era l’estat espanyol.
Un
dels factors d’aquest conflicte fou la política religiosa del Regne de Castella,
iniciada en l’època del Reis Catòlics i continuada pels seus hereus. Els reis
de Castella volien estendre la reforma dels monestirs castellans a la resta
dels monestirs dels regnes de la península. A Catalunya, un primer pas fou posar
monjos castellans a Santa Maria de Montserrat i fer dependre aquesta comunitat
de la congregació dirigida pel monestir de San Benito de Valladolid. Aquesta
situació creà moltes tensions al monestir de Santa Maria que s’anaren agreujant
fins l’època dels austries. Els monjos catalans acusaven als castellans d’emportar-se
les rendes del monestir montserratí a Valladolid i que els monjos castellans quan
en el confessionari algú s’expressa en català els deien hablad en cristiano.
Davant
d’aquesta situació la societat catalana prengué consciència de que el que
estava passant al monestir de Santa Maria anava més enllà d’un simple conflicte
religiós. El Consell de Cent de Barcelona comprengué clarament que aquest
conflicte era molt més que una simple baralla entre monjos i assumí que era un conflicte
polític de primera magnitud. Els consellers barcelonins, i el seu Conseller en
Cap, pujaren diverses vegades a Montserrat per defensar la catalanitat del
monestir. El Consell de Cent demanà al rei insistent una visita apostòlica
presidida per un bisbe neutral. El Papa, a accedí a la petició del rei Felip II
feta el gener de 1583, accedí a enviar un visitador al monestir de Santa Maria
de Montserrat. La visita apostòlica s’inicià l’any 1584 i després de moltes vicissituds,
entre les quals fou la mort, en estranyes circumstàncies d’un dels visitadors, la
visita acabà l’any 1586.
Mentrestant
l’any 1585 fou clau en la resolució dels problemes del monestir de Santa Maria
de Montserrat. La situació a la comunitat monàstica era del tot insostenible de
tal manera que 16 monjos i ermitans catalans fugiren emparats pel Consell de
Cent de Barcelona i es refugiaren al monestir de Sant Pau del Camp de Barcelona.
Aquest any morí sobtadament i sospitosament el primer visitador. També en
aquest any el monestir fou assaltat per un important grup de bandolers, entre
els seus caps hi havia membres donats a la comunitat montserratina, que feren
presoners als monjos castellans i se’ls emportaren cap al Regne d’Aragó. La
ràpida intervenció de les tropes del Virrei evitaren aquest fet. Durant aquest
any, foren sorpresos dos monjos castellans intentant treure de Montserrat 8.000
lliures per portar-les a Valladolid.
Davant
de la gravetat d’aquests fets els representant del braços barcelonins portaren el
problema del monestir de Santa Maria de Montserrat a les Corts Generals de la
Corona d’Aragó iniciades el segon semestre de l’any 1585 i acabades al desembre
a Binèfar. En el transcurs d’aquesta sessió els consellers barcelonins
presentaren un memorial on s’explicava detalladament la situació del monestir
i, davant de tot això, la sessió de corts aprovà demanar al rei la separació
del monestir de Santa Maria de Montserrat de la Congregació de Valladolid i que
tots els seus abats i monjos fossin naturals de la corona d’Aragó. Mentrestant,
la visita apostòlica continuava amb un nou visitador, era el tercer, i acabà l’any
següent,1586. Les resolucions de la visita foren un compromís que, si bé pacificà
per uns anys, la situació del monestir no resolgueren el problema de fons que,
com molt bé havien expressat els consellers barcelonins quan afirmaren que el
problema al monestir de Santa Maria de Montserrat “concernia a la conservació i defensa dels privilegis, llibertats i prerrogatives
d’aquesta ciutat i el principat”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada