Mustang

Recomano sincerament veure la pel·lícula Munstang de la directora turco-francesa Deniz Gamze Ergüven. Una petita obra d’art que explica amb molta duresa, però amb molta tendresa, l’opressió cultural de la societat rural turca provocada per la interpretació conservadora de l’islam. A partir de l’amor a la llibertat que tenen cinc noies la directora estenen amb elegància davant de l’espectador el pes alienant de la tradició cultural islàmica. Progressivament, la vida lliure d’aquestes noies es tensa i s’ofega per l’actitud intransigent d’un oncle que actua de tutor sota la mirada ambivalent d’una àvia que, per més que intenta trobar petites escletxes per preservar la dignitat de les noies, poc a poc cedeix per la pressió del seu fill, verdader guarda de la tradició islàmica.

La història d’aquestes noies és una metàfora de la pròpia història de Turquia avui. Aquesta país, com les noies de la pel·lícula, progressivament va perdent qualitat democràtica i els seus habitants, com les noies en la pel·lícula, es troben presoners d’un govern islamista que, a través de la moderació, no dubte en reduir paulatinament la llibertat i la secularització de la societat. De la mateixa manera com les noies veuen com casa seva esdevé una presó, els ciutadans turcs pateixen la progressiva pèrdua de les llibertats democràtiques i la irrupció d’un islamisme que guanya terreny en la societat turca a través de símbols i significats. L’escola, i una mestra en concret, havia obert la ment d’aquestes noies, però l’obcecació del seu oncle substitueix l’educació escolar per l’aprenentatge de les tasques de llar per preparar-se al matrimoni.

Aquestes noies, que compartien un amor immens per la llibertat, veuen com la pressió familiar estableix cada cop límits més grans que les empresona interiorment. Deniz Gamze Ergüvenha ha sabut expressar amb molt elegància l’actual drama de la  societat turca que pateix l’agenda oculta de la islamització promoguda per Erdogan que pretén allunyar Turquia de la modernitat promoguda pels fundadors de l’actual república. Mentrestant, la ignominiosa actitud de les autoritats europees, ignorant reiteradament els senyals que envia el govern d’Erdogan, acceptant el mercadeig de refugiats, diners i deportacions per resoldre un problema hàbilment gestionat pel propi govern turc, dóna espai polític a la deriva truca cap al seu projecte islamista. La directora acaba la pel·lícula depositant de nou l’esperança en l’educació com a garantia de la llibertat que es perd. Tant de bo sigui així.