dilluns, 8 de novembre de 2010

La complexitat de les paraules de Benet XVI

Qui no hagi llegit els discursos de Benet XVI, les seves homilies o intervencions durant el recent viatge a Santiago de Compostela o Barcelona, tindrà una visió del que ha dit el Papa a través del que esmenten els medis de comunicació. ¿On està la realitat?, ¿en els medis o en les paraules del Papa?. Per exemple, alguns medis d’àmplia difusió emfatitzen que Benet XVI ha criticat al govern de Zapatero en la seva homilia a la Sagrada Família o altres destaquen que condemnà el matrimoni homosexual o que ho atacà directament. Crec que aquestes afirmacions van més enllà de les paraules de Benet XVI. A la Sagrada Família el Papa defensà que els poders públics donin suport a la família cristiana articulada entorn al model que la doctrina de l’Església considera que ha de ser. ¿Què té d’estrany que el Papa defensi això?.

Benet XVI no atacà els altres models de família. Simplement es limità a proposar un model que considera el vàlid pels catòlics. Hauran de ser els catòlics els que obrim el debat a l’interior de l’Església, si s’escau, sobre quins són els models de família que cal promoure en la societat d’avui i, en el cas de confirmar el model tradicional, quina resposta es dóna a les altres formes de família que la societat pot contemplar. En qualsevol dels casos, el que és interessant debatre són els valors sobre els quals es sustenten el model familiar. També s’hauria d’aprofitar l’ocasió per avançar en una millor consideració del paper de la dóna dins de la institució eclesial. Però aquest debat s’ha de fer a l’interior de la pròpia institució i d’acord als mecanismes establerts per aquestes ocasions. El que no té sentit és que, en un moment de profund relativisme de valors i virtuts, l’Església catòlica renunciï a proposar, no imposar, el que considera que és un model de família vàlid per humanitzar la societat contemporània. Si això no agrada a un determinat sector de la societat, que hi farem. La diversitat de la societat facilita que tothom pugui exposar lliurament els signes de la seva identitat, proposar-los i esperar que els altres se’ls facin seus o cerquin altres propostes.

Unes altres paraules polèmiques han estat les pronunciades durant el vol cap a Santiago de Compostela. Les primeres cròniques centraven l’atenció en la referència del Papa als anys 30 a Espanya. Aquí també hi havia alguns titulars bastants creatius. És evident que les paraules del Papa no foren les més adequades per expressar una idea que comparteixo: la necessitat d’establir ponts de diàleg i enteniment amb les persones que es situen en l’àmbit de les corrents laïcistes. El portantveu de la Santa Seu ho explicà posteriorment amb total claredat quan, per tal d’aclarir les múltiples i variades interpretacions, passà als periodistes la literalitat de les paraules de Benet XVI en l’avió i explicà que la qüestió de la laïcitat s’ha de contemplar no com un scontro (desencontre) sinó com un incontro (trobada) amb la fe.

Les paraules del Papa foren: “El món occidental, amb el seu secularisme, la seva laïcitat i la continuïtat de la fe que ha de renovar-se per ser la fe d'avui i per respondre al desafiament de la laïcitat. A Occident, tots els grans països tenen la seva pròpia manera de viure aquest problema: hem tingut, per exemple, els viatges a França, a la República Txeca, al Regne Unit, on pertot arreu està present de manera específica per a una nació, per a una història, el mateix problema. I això val també de manera forta per a Espanya. Espanya era sempre, d'una banda, un país originari de la fe. Pensem que el renaixement del catolicisme en l'època moderna va ocórrer sobretot gràcies a Espanya. Figures com a sant Ignasi de Loiola, santa Teresa i sant Joan d'Àvila, són figures que han renovat el catolicisme i conformat la fisonomia del catolicisme modern. Però també és veritat que a Espanya ha nascut una laïcitat, un anticlericalismo, un secularisme fort i agressiu com ho varem veure precisament en els anys trenta, i aquesta disputa, més encara, aquest enfrontament entre fe i modernitat, ambdós molt vives, es realitza avui novament a Espanya: per això, per al futur de la fe i de la trobada --no el desencontre!, sinó trobada-- entre fe i laïcitat, té un focus central també en la cultura espanyola. En aquest sentit, he pensat en tots els grans països d'Occident, però sobretot també a Espanya”.

Certament, des de la fe cal aproximar-se a descobrir la part de la veritat que també es troba en qui es situa en posicions laïcistes o anticlericals. Perquè ningú esgota absolutament la veritat, però del diàleg i de l’incontro s’edifica la saviesa humana, sempre oberta a l'espiritualitat per trobar respostes als seus interrogants més profunds. Però, per parlar de la trobada de la fe amb la laïcitat, sobretot per justificar el nou dicasteri creat per la nova evangelització, no calia l’analogia dels anys 30, tot i que pot tenir sentit fer-ho en clau de context d’Europa; perquè en el cas d’Espanya ens remet a un temps de terribles conseqüències morals i polítiques. En tot cas, la referència dels anys 30 sí que hauria de servir per adonar-se que algunes de les raons en les que es fonamentava l’anticlericalisme naixien de la pròpia actitud d’un sector de l’Església. Pocs anys abans Joan Maragall ja ho havia reflectit en el seu magistral poema “La ciutat cremada”.

Per sort de tots, l’scontro dels anys 30 no es dóna avui en els àmbits claus en els quals es fonamentaven els discurs anticlericals de l’època: l’ensenyament o el finançament de l’Església. Aquest anticlericalisme pertany a un altre segle. Poden haver-hi noves formes i expressions de laïcitat que són amb les que cal dialogar per facilitar de nou l’incontro. Tot i que, la mateixa Església catòlica espanyola també s’ha d’interrogar a ella mateixa si, en lloc de ser una institució de comunió i acolliment, amb el comportament d’alguns eclesiàstics pot haver contribuït en alguns moments a tornar a tensar una polaritat que no és ni desitjada ni buscada. El llegat que ens deixa Benet XVI és clar: cal anar de nou a l’incontro.

3 comentaris:

  1. Jo vaig ser a la sgda família i crec que no hi ha dret que tots els titulars dels diaris i televisions parlin de la defensa de la família tradicional i no facin referència al que de veritat va ser el tema de les paraules de Sistach i del Papa: el simbolisme de l'Església que alça els esperits cap a Déu, subratllant el descens de la llum i la contemplació de la natura com a creació de Déu. Que el Papa mencionaria lo de la família tradicional, ja ens ho podíem esperar ja que l'Església és la Sgda família, però no esmentar que la referència del Papa a això és de dues línies (i de passada) dins d'un discurs de centenars de línies és treure les coses de context. I en això tant critico El Pais i Publico, etc, com ABC. Els primers per criticar el Papa i els altres per seguir monotemàticament amb la mateixa qüestió.
    jaume.

    ResponSuprimeix
  2. Hi ha hagut mitjans que han titulat que el Papa condemnà l'abortament i el matrimoni homosexual. Vaig escoltar l'homilia i després la vaig llegir. En cap moment es condemna res, sinó que es fa una proposta en positiu d'un model de família. A més no va ser aquest el tema principal de l'homilia. Del que va dir em quedo en que hem de mostrar un Déu de pau i no de violència, de llibertat i no de coacció, de concòrdia i no de discòrdia.
    Quan li vaig demanar al meu fill de 14 anys que en digués què destacaria de l'homilia em va dir: "Si l'home deixa entrar a Déu en la seva vida i en el seu món, si deixa que Crist visqui en el seu cor, no es penedirà".
    Cap dels nostres titulars els he trobat als mitjans.

    ResponSuprimeix
  3. A mi em sembla que és l'església la que s'ha anat allunyant dels homes, fent ulls clucs a la pederastia dins les seves files,sent accionista en empreses de preservatius i prohibint.ne l'ús,enrrocant-se en postures decimonòniques i anacròniques. Servidora se sent cristiana,catòlica, ja no.

    ResponSuprimeix