dimarts, 2 de novembre de 2010

Les laïcitats i l'assistència a missa

La proximitat de la visita de Benet XVI ha obert de nou el debat entorn a la laïcitat. Els crítics a la visita qüestionen la participació de les institucions públiques en els preparatius logístics del viatge o a la presència d’autoritats en els actes de culte; basen la seva oposició en el principi de la laïcitat de l’Estat. Fins i tot, algun d’aquests crítics, desqualifiquen el ban de l’alcalde de Barcelona per considerar-lo d’una altra època. I si les coses fossin al revés?, i si els antics els desfasats fossin els crítics? i si fos el principi de laïcitat el que realment empara a que les autoritats puguin assistir a l’acte de culte en representació de les institucions?.

L’Estat té una peculiar aconfessionalitat o, si es vol, laïcitat. En l’article 16 de la Constitució es reconeixen en negatiu aquests conceptes quan es diu “que cap confessió tindrà caràcter estatal” Per resoldre aquest tema, el Tribunal Constitucional reconegué que es tractava d’una “laïcitat positiva” perquè en el propi article 16 es parla de que l’Estat cooperarà amb les religions. Aquest és el marc que regula les relacions entre les institucions públiques i les religions. La cooperació forma part de l’horitzó constitucional, la indiferència no.

La “laïcitat positiva”, a més, si bé pressuposa la neutralitat religiosa de les institucions públiques davant de les religions, és a dir, les institucions no poden manifestar preferències sobre una determinada confessió, no impedeix el reconeixement de la seva petjada social i cultural, ni el manifestar públicament respecte pel que són i representen. És molt normal que els governants siguin sensibles a les preocupacions, simpaties o adhesions dels ciutadans. És molt freqüent veure com els governants d’esquerres presideixen l’entrega de premis empresarials. No crec que amb aquest gest, ple de cortesia i respecte, fins i de tot de comprensió pel que poden fer les organitzacions empresarials a favor de la riquesa del país, signifiqui l’adhesió del governant als principis ideològics que nodreixen el marc conceptual de molts dels empresaris. Ja que, hi ha empresaris que es situen ideològicament ben lluny dels discursos que puguin fer els governants d’esquerres. Doncs bé, si els governants no tenen escrúpols d’anar en actes de les organitzacions empresarials, o de qualsevol altre institució o associació implantada en principis i valors, ¿perquè no poden assistir a un acte de l’Església catòlica?. En tot cas, per preservar el principi d’aconfessionalitat aquest gest no hauria d’induir a confusions ni crear falses adhesions.

Hi ha un progressisme d’esquerres molt hipòcrita: ràpid en criticar el que fa l’Església catòlica i lent en aplicar els mateixos supòsits en altres situacions. Això és evident alhora d’articular el discurs de la laïcitat. Aquests sectors, generalment practiquen un discurs que, més que laic, és laïcista excloent perquè el seu punt de partida és la negació del paper positiu que poden tenir les religions més enllà de les seves obres caritatives. Respectar, o tolerar, les religions perquè tenen una enorme caritat que es tradueix en caritat política és quedar-se en la perifèria de la qüestió. Perquè, el que és rellevant, a més de la caritat política, són les motivacions que tenen els cristians per estimar al proïsme. L’experiència interior de filiació amb els germans que neix perquè hi ha un Déu que ens estima a través de Jesús i que això salva. Tolerar els cristians perquè les seves obres són bones és amagar el sentit que la Bona Nova pot tenir per la societat. Reconèixer el sentit dels valors cristians no vol dir fer un acte de fe, però si admetre que alguns d’aquests valors poden servir per humanitzar la societat.

La presència de governants en actes de les confessions religioses no significa l’adhesió personal al nucli de creences. Però sí el reconeixem que aquestes creences són importants per la societat, ja que aquesta no pot viure només de les bones obres dels governants, siguin econòmiques o socials. Sinó també de la seva capacitat de contribuir també a humanitzar la societat. És en aquest punt on reivindico la laïcitat o, si es el vol, el laïcisme inclusiu. Ja que, gràcies a la laïcitat, les propostes religioses estan en l’espai públic aportant les seves veritats. Mentre que les altres maneres d’entendre la laïcitat són excloents i, més que del segle XXI, estan bassades en interpretacions de la laïcitat i de els religions que són pròpies del segle XIX. Vet aquí la diferència, els moderns són antics i els suposats antics són moderns.

5 comentaris:

  1. No puc estar més d'acord
    jaume

    ResponSuprimeix
  2. Plenament identificat amb aquesta visió. Una part de l'esquerra sectària i dogmàtica continua amb el rellotge aturat en els plantejaments del segle XIX.

    Marcel

    ResponSuprimeix
  3. Deixarien d'assitir a la missa de casament d'una neboda ..... o al funeral del seu pare....
    Emmanuelle

    ResponSuprimeix
  4. Si em sembla entendre bé el que dieu, els polítics actuen "sense escrúpols" per la visita. Sí, sí, això pot ser interessant!
    Així, promovem actuar sense escrúpols i amb hipocresia?

    ResponSuprimeix
  5. No ens enganyem, que ja som grans. És molt fàcil veure la palla en l'ull de l'altre...
    Ataquem el "progressisme d'esquerres" per que no veuen tot allò positiu de les religions, quedant-se en una crítica a la institució (però no estàvem paralant d'institucions? -i els seus representants, ja que com a tals actuen-).
    I no veiem que estem també atacant el laïcisme en la seua "perifèria", com si aquest només servís per atacar la religió.
    Les primeres crítiques que fa el laïcisme són contra la vostra Institució i no contra les creences o religions. I un dels fonaments que també mou el laïcisme és l'estima al proïsme. (Els extrems s'apropen? O és que no som tant diferents?)
    Però una cosa ens diferencia: al laïc no li calen motivacions per estimar al proïsme!!!

    ResponSuprimeix