dilluns, 15 de novembre de 2010

Repensar la meva fe 4. Crec en Déu

Hi ha persones, jo en sóc una d’elles, per les quals la comprensió de la realitat no s’esgota amb la raó; ni aquesta aporta totes les respostes a les preguntes sobre el sentit de l’existència. La fe no qüestiona la raó. La fe i la raó es complementen i la fe necessita la raó per expressar-se: “reconegueu en els vostres cors el Crist com a Senyor; estigueu sempre a punt per a donar una resposta a tothom qui us demani raó de la vostra esperança” (1Pe 3,15). Però hi ha una part de la realitat que queda obscura a la raó. És en aquest espai de la realitat situat més enllà de la raó on la fe troba la seva significació. La fe revela allò que la raó es mostra limita per comprendre.

En els darrers anys, s’ha criticat les limitacions de la raó per explicar els propis comportaments de les persones. Així han guanyat un espai propi, per exemple, les teories que potencien els sentiments i les emocions com a guies de les actuacions de les persones. Fins i tot, l’àmbit polític, on les teories de les decisions polítiques havien confiat en excés en la bondat de la raó, han assumit les seves limitacions per explicar determinats comportaments polítics. La part d’irracionalitat que podia amagar-se darrera de la intel·ligència emocional ha quedat matisada per els progressos de les ciències neurològiques. Les quals situen les emocions i els sentiments, i altres dimensions del misteri de la vida, en les xarxes neuronals i les connexions sinàptiques. Novament, es pretén que la raó pugui explicar el misteri dels sentiments sense possibilitats a que quedi una part amagada al l’escrutini de la racionalitat.

Acceptar la possibilitat de que la raó és limitada per comprendre la globalitat de l’existència és una qüestió de l’àmbit de la fe. Aquesta desvela la parcialitat de la raó per entendre i explicar el propi misteri de l’existència humana. Es així com la fe, donada com a gràcia per entendre allò que s’amaga als savis, aporta una coneixement de la realitat que restava ocultat per l’omnipresent força de la raó, “T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos.” (Mt 11,25). Gràcies a comprendre que la possibilitat de la transcendència a la raó és una certesa la persona s’obra a l’experiència de Déu. És en aquest moment quan es fa evident el consell del profeta “cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo, ara que és a prop” (Is 55,6). Déu apareix en la recerca d’aquesta realitat que complementa el món real. No és una il·lusió perquè Déu s’ha fet home i ha mostrat el seu rostre en Jesús “Jo sóc el camí, la veritat i la vida. Ningú no arriba al Pare si no és per mi” (Jo 14:6). Déu es revela per mitjà de la seva humanitat en Jesús. La gràcia de la fe permet descobrir la comprensió personal de Déu a través de la gran notícia: Déu fet home en Jesús. Déu no queda perdut en la llunyania del misteri, sinó que esdevé diàfan i proper l’experiència de cada persona a través de Jesús, “A Déu, ningú no l'ha vist mai: el seu Fill únic, que és Déu i està en el si del Pare, és qui l'ha revelat". (Jo 1,8). Apartir de Jesús l’Antic Testament s’entén d’una altra manera. La narració del Llibre Sagrat apareix com la història d’amor fidel de Déu al seu poble que es tanca i obre de nou en Jesucrist. Déu esdevé amor. Així, el misteri de l’Etern i Transcendent, queda il·luminat en l’arbre de la creu des d’on Jesús convida a afirmar lliurement: crec en Déu.

Cap comentari:

Publica un comentari