En algunes ocasions, unes paraules a deshora o inoportunes desmereixen el sentit just d'un pensament. Alguna cosa semblat a això va succeir amb les paraules de Benet XVI pronunciades en l'avió durant la seva peregrinació a Santiago de Compostel•la i el mateix li ha passat al President de Govern en una recent intervenció en un acte electoral a Catalunya. De la mateixa manera que vaig manifestar el meu desacord amb el que digué el Papa, quan va introduir, en un discurs bé travat, una referència als anys trenta del segle XX a Espanya; haig de manifestar el mateix respecte el que ha dit José Luís Rodríguez Zapatero quan va recordar al Papa que les lleis, a Espanya, les dicta el Parlament.
Estant d'acord i sent del tot encertat el fons de les paraules del President de Govern, les quals no es poden discutir perquè són totalment coherents amb el concepte de laïcitat positiva continguda en la Constitució, reconec que no han estat afortunades per diverses consideracions. Ni la forma i el lloc han estat els més adequats. Hi hagut altres ocasions, fins i tot pocs dies abans, per abordar aquesta qüestió i no es va fer. Tampoc sembla apropiat situar al Papa dins d'una picabaralla electoral entre el President Zapatero i Mariano Rajoy. Ni és just el to de retret que tenen aquestes paraules en relació a Benet XVI, la que aquest Papa ha insistit en diversos moments en la necessària independència del poder polític de l'Església catòlica. Encara que, en algunes ocasions, els comportaments d'alguns eclesiàstics semblen desmentir aquest desig. Als pocs dies d'haver estat escollit pontífex, Benet XVI acudí a saludar al President de la República Italiana i davant d’ell afirmà “és legítima una sana laïcitat de l'Estat, en virtut de la qual les realitats temporals es governen segons les normes que li són pròpies”. Aquesta idea ha estat una constant en el seu pontificat. Per aquest motiu no considero imparcial el judici emès per José Luís Rodríguez Zapatero. No és en un míting electoral, on la recerca de l'aplaudiment fàcil pot induir l'ús d'afirmacions simplistes i gratuïtes, el lloc apropiat per abordar seriosament el tema de la necessària independència entre la sobirania popular i la labor de l'Església.
Defensar aquesta independència no ha de comportar el silenci de l'Església davant la gobernanza de la societat. L'Església catòlica, igual que altres institucions, ha d'aportar a la societat els seus punts de vista en la construcció del denominat bé comú. Els legisladors no viuen aïllats de la societat i tots són receptius de nombroses propostes que neixen de diferents punts de vista i sensibilitats. Per això l'Església catòlica ha de proposar, mai imposar, la seva visió concreta en aquelles qüestions que poden contribuir a aquest ben comú. Es tracta d'intervenir, com ho fan altres institucions i grups d'interès, a través del diàleg i l'acord. Pensar el contrari és mantenir un estereotip de l'Església que està lluny del que hauria de ser. O almenys, lluny del que Benet XVI ha repetit en diverses ocasions.: «(els creients) tenen el deure contribuir a elaborar un concepte de laïctat que, d'una banda, reconegui a Déu i la seva llei moral, a Crist i a la seva Església, el lloc que els correspon en la vida humana, individual i social, i que, per una altra, afirmi i respecti la “legítima autonomia de les realitat terrenals”, entenent amb aquesta expressió - com afirma el Concili Vaticà II - que “les coses creades i les societats mateixes tenen lleis i valors propis que l'individu ha de descobrir, aplicar i ordenar paulatinament” (Gaudium et Spes 36)». Tant de bo que la pràctica eclesial sigui fidel a aquestes paraules del Papa, fins i tot en aquelles situacions en les que les decisions autònomes de la política no coincideixen del tot amb els desitjos morals de la doctrina cristiana.
Estant d'acord i sent del tot encertat el fons de les paraules del President de Govern, les quals no es poden discutir perquè són totalment coherents amb el concepte de laïcitat positiva continguda en la Constitució, reconec que no han estat afortunades per diverses consideracions. Ni la forma i el lloc han estat els més adequats. Hi hagut altres ocasions, fins i tot pocs dies abans, per abordar aquesta qüestió i no es va fer. Tampoc sembla apropiat situar al Papa dins d'una picabaralla electoral entre el President Zapatero i Mariano Rajoy. Ni és just el to de retret que tenen aquestes paraules en relació a Benet XVI, la que aquest Papa ha insistit en diversos moments en la necessària independència del poder polític de l'Església catòlica. Encara que, en algunes ocasions, els comportaments d'alguns eclesiàstics semblen desmentir aquest desig. Als pocs dies d'haver estat escollit pontífex, Benet XVI acudí a saludar al President de la República Italiana i davant d’ell afirmà “és legítima una sana laïcitat de l'Estat, en virtut de la qual les realitats temporals es governen segons les normes que li són pròpies”. Aquesta idea ha estat una constant en el seu pontificat. Per aquest motiu no considero imparcial el judici emès per José Luís Rodríguez Zapatero. No és en un míting electoral, on la recerca de l'aplaudiment fàcil pot induir l'ús d'afirmacions simplistes i gratuïtes, el lloc apropiat per abordar seriosament el tema de la necessària independència entre la sobirania popular i la labor de l'Església.
Defensar aquesta independència no ha de comportar el silenci de l'Església davant la gobernanza de la societat. L'Església catòlica, igual que altres institucions, ha d'aportar a la societat els seus punts de vista en la construcció del denominat bé comú. Els legisladors no viuen aïllats de la societat i tots són receptius de nombroses propostes que neixen de diferents punts de vista i sensibilitats. Per això l'Església catòlica ha de proposar, mai imposar, la seva visió concreta en aquelles qüestions que poden contribuir a aquest ben comú. Es tracta d'intervenir, com ho fan altres institucions i grups d'interès, a través del diàleg i l'acord. Pensar el contrari és mantenir un estereotip de l'Església que està lluny del que hauria de ser. O almenys, lluny del que Benet XVI ha repetit en diverses ocasions.: «(els creients) tenen el deure contribuir a elaborar un concepte de laïctat que, d'una banda, reconegui a Déu i la seva llei moral, a Crist i a la seva Església, el lloc que els correspon en la vida humana, individual i social, i que, per una altra, afirmi i respecti la “legítima autonomia de les realitat terrenals”, entenent amb aquesta expressió - com afirma el Concili Vaticà II - que “les coses creades i les societats mateixes tenen lleis i valors propis que l'individu ha de descobrir, aplicar i ordenar paulatinament” (Gaudium et Spes 36)». Tant de bo que la pràctica eclesial sigui fidel a aquestes paraules del Papa, fins i tot en aquelles situacions en les que les decisions autònomes de la política no coincideixen del tot amb els desitjos morals de la doctrina cristiana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada