El fet religiós està canviant de
fisonomia a Catalunya. Hi ha una nova manera de viure i celebrar les creences
religioses. En pocs anys s’ha passat d’una societat catòlica per decret i
pressió social a una nova societat altament secularitzada. Aquest canvi social
comporta una valoració singular del fet religiós juntament amb unes expressions
culturals noves del laïcisme, especialment actiu en alguns àmbits polítics o en
importants medis de comunicació. Aquesta situació, juntament amb l’amplificació
de la diversitat religiosa provocada per la important immigració dels darrers
anys, i l’afebliment de les ideologies sòlides i l’evident debilitat d’alguns
relats culturals i religiosos o la seva irrellevància per una part de la
societat marca el fet religiós a Catalunya en els darrers anys.
El pensament il·luminat per la
Modernitat ha evolucionat en una metamorfosi permanent d’una cultura
emancipadora a un consumisme refugiat en la defensa aferrissada de
l’individualisme hedonista. Al final, sembla que els homes i les dones de la
nova Modernitat tornen a mirar de nou el fet religiós en la recerca de
respostes a les preguntes vitals de sempre. Però aquest retorn al fet religiós
s’expressa en termes nous. Es busquen noves expressions religioses per una
aparent insatisfacció davant les religions tradicionals. Les persones de la
nova societat moderna abandonen els camins religiosos presents en la cultura
del país i cerquen noves formes d’espiritualitat. Sovint aquesta recerca port a
defensar la possibilitat d’una espiritualitat sense religió. Així, l’individu
modern defineix un nou marc pel fet religiós més proper a la teràpia espiritual
que a l’experiència d’una divinitat salvadora. Apareixen les religions sense
salvació.
L’Església catòlica es troba
incòmoda davant d’aquesta situació. És evident que la institució no ha sabut
fer arribar adequadament el seu missatge als homes i dones que estan en recerca
d’un sentit transcendent de l’existència. Els missatges eclesials dominants
resulten poc creïbles. La societat percep a l’Església més preocupada en les
seves cuites internes que en donar respostes acollidores a les necessitats
espirituals i de vivència interior de moltes persones. Hi ha poques realitats
eclesials assumides com espais càlids d’acolliment dels neguits dels homes i
dones d’avui. La creença catòlica moderna, hereva de les notables intuïcions
del Concili Vaticà II, no ha sabut equilibrar el diàleg entre la raó moderna i
la fe com espai vital per viure els sentiments i les emocions de la joia de
viure.
Malgrat tot això el futur no és
aspre. L’actual situació eclesial, d’aparent atzucac s’ha d’interpretar com una
oportunitat de renovació de la fe. Certament, avui és un temps propici perquè
els cristians esdevinguem ànima de la societat. Per això cal explorar noves
formes d’expressió del sagrat; reconèixer que hi ha noves manera de viure,
practicar i celebrar la fe, així com de formes de transmetre-la i comunicar-la.
Cal transformar el llenguatge eclesial sense banalitzar els principis bàsic de
la fe ni ser frívols en el llenguatge. Caminar cap el futur no ha de comportar
renunciar a la identitat confessant de la fe ni negar la tradició de la qual
provenim. Cal estar present al mig del món amb l’afirmació dels principis i
valors sòlids capaços de ser alternativa a la feblesa dels valors proposats
avui com a únics possibles. No podem acceptar resignadament l’anòmia dels valors
proposat en aquesta segona Modernitat. Cal proposar, enfront l’evanescència o
liquidés d’alguns valors, la solidesa dels valors que emergeixen de l’Evangeli.
Cal anunciar i testimoniar de nou l’Evangeli, amb pedagogia i claredat, sense
renunciar a fer-ho fins i tot ens els llocs la raó sembla negar-lo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada