La malaltia ens fa sentir més
febles i més depenen dels altres. Estem ens mans dels metges, hi necessitem
confiar; però també ens trobem necessitats de companyia i comprensió que ens
donen les persones que ens envolten. La persona malalta agraeix qualsevol gest
d’acolliment. En aquests moments greus, hem de tenir fe en nosaltres mateixos,
en la saviesa dels experts i l’amor dels qui ens envolten. Jesús predicava la Bona Nova del Regne, i guaria en el poble tota
malaltia.(Mt 4,23)
La fe sense obres és una fe
morta. El culte litúrgic sense amor és un simple ritual buit. Ens cal lligar
les creences amb la pràctica de l’amor i la caritat. Perquè on hi ha caritat i
amor allí hi ha Déu. Aquest poble
m’honora amb els llavis, però el seu cor es manté lluny de mi. El culte que em
dóna és en va, les doctrines que ensenyen són preceptes humans. (Mc 7,6-7)
En el cor de les persones hi ha l’origen
de la sinceritat dels nostres comportaments. No ens hem de preocupar només pel
que fem o diem, sinó també per la coherència entre el que pensem i sentim. La
rectitud dels nostres actes prové de l’harmonia entre el que som i el que fem. Només allò que surt de l'home el fa impur.
Perquè de dintre el cor de l'home surten les intencions dolentes que el porten
a relacions il·legítimes, robatoris, assassinats, adulteris, avarícies,
maldats, trampes, llibertinatge, enveges, injúries, arrogància, insensatesa. Tot
això dolent surt de dintre i fa impur l'home. (Mc 7,20-23)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada