L’esperança em sosté. És una esperança construïda sobre la promesa d’un canvi radical en els cors de les persones i la construcció d’un món socialment més just, fraternal i igualitari. Promesa i esperança s’uneixen en una mateixa experiència interior. Malgrat els moments que semblen negar el sentit de l’esperança, aquest es manté viva per la confiança que em sosté i permet viure convençut que vindrà un temps de justícia i fraternitat. “D'aquí a poc temps, molt poc temps, els boscos del Líban es tornaran un fruiterar, i el Carmel serà un gran bosc. Aquell dia els sords entendran la lectura del llibre, i els ulls dels cecs hi veuran, alliberats de la foscor. Els desvalguts celebraran de nou festes en honor del Senyor, els més pobres dels homes s'alegraran del Sant d'Israel. Serà la fi dels violents i escarnidors, seran exterminats els qui miren de fer mal, els qui calumnien els altres, els qui posen paranys als jutges i fan condemnar sense causa els innocents.” (Is 29,17-21)
La fe és un do. No es fonamenta en la racionalitat de la raó, però necessitat d’ella per ser intel·ligible. La fe és una cerca pacient del sentit final del transcendent absolut que és Déu i a través de la seva descoberta entendre en sentit de la vida a través de l’amor als altres. Cal alimentar l’ànima amb dons espirituals a fi de trobar Déu quan es deixi trobar o tenir consol per entendre i suportar la seva aparent absència. “Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, invoqueu-lo ara que és a prop” (Is 55,6)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada