Desorientats

Aquest és el títol del nou llibre del libanès Amin Maalouf. El títol és prou eloqüent d’un sentiment que compartim algunes persones. No sé si moltes o poques, però jo el tinc. Tinc davant meu moltes alternatives polítiques, algunes poden presentar-se com a molt engrescadores i definitives, però són a curt termini. S’esgoten en si mateixes. Per la seva feblesa, quin atreviment el meu !!!, son efímeres i no les percebo com un nou relat històric continuador dels grans relats del passat. Les persones necessitem que ens contin històries per seguir creient en el destí de la humanitat. Vivim sota la permanent sospita de que les utopies han estat abandonades per un simplisme exacerbant.

L’ombra de les utopies fou esvaïda per uns pensadors que decretaren la seva fi. De sobte, les persones ens quedarem sense destí. Al davant se’ns obria un buit xuclador. Les utopies foren substituïdes pel dictat del relativisme que ens deia que havíem de ser feliços abandonant les certeses del passat. Al final del camí ha aparegut la desorientació. Perquè amb la fi de l’esperança utòpica s’han perdut els valors i els principis que la humanitat havia teixit lentament en el fogars de la història. La política, espai de transició perquè la utopia fos història, s’ha convertit en el terreny del funambulisme ideològic. Tot és tacticisme i regat curt, sense idees renovadores que il·lusionen i ens convoquin a tancar els ulls i somiar que el món nou és possible. Un nou món on sigui realitat la justícia, la fraternitat i la bondat, la rectitud de cor i on la pau regne en la terra i els cors. Ens han robat els somnis.