La plenitud de la vídua pobre

Reflexió sobre el comentari de l’Evangeli de Marc (12,38-41) segons el papa Francesc. El passatge de l'Evangeli es compon de dues parts: una on es descriu com no han de ser els seguidors de Crist; l'altra on es proposa un ideal exemplar de cristià. A la primera part, Jesús identifica i critica en els escribes, mestres de la Llei, tres defectes que es manifesten en el seu estil de vida: supèrbia, cobdícia i hipocresia. A ells els agrada "que els facin reverències a la plaça, busquen els seients a les sinagogues i els primers llocs a taula". Però, sota aparences tan solemnes s'amaguen falsedats i injustícies. Mentre fan el fatxenda en públic, usen la seva autoritat per "devorar els béns de les vídues" que eren considerades, al costat dels orfes i els estrangers, les persones més indefenses i menys protegides. Finalment, els mestres de la llei "fan llargues pregàries per fer-se veure". També avui hi ha el risc d'assumir aquestes actituds. Per exemple, quan es separa l'oració de la justícia. No es pot rendir culte a Déu i causar mal als pobres. O quan es diu que s'estima a Déu, i no obstant això s'anteposa a la caritat la pròpia vanitat, el propi benefici.

La segona part del text de Marc és una escena ambientada al temple de Jerusalem, precisament en el lloc on la gent tirava les monedes com ofrena. Hi ha molts rics que tiren moltes monedes, i hi ha una dona pobra, vídua, que posa tot just dues monedes. Jesús observa atentament a aquesta dona i crida l'atenció dels seus deixebles sobre el fort contrast de l'escena. Els rics han donat, amb gran ostentació, el que per a ells era superflu, mentre que la vídua, amb discreció i humilitat, ha donat "tot el que tenia per viure" Per això, diu Jesús, ella ha donat més que ningú. Però ella no vol fer les coses a mitges amb Déu: es priva de tot. En la seva pobresa ha comprès que, tenint Déu en ella, es té tot. Jesús ensenya que el judici just no és la quantitat, sinó la plenitud. Hi ha una diferència entre quantitat i plenitud. Es poden tenir tots els diners del món, però estar buit interiorment. No és una qüestió de cartera, sinó de cor.

Davant de les necessitats del proïsme, els cristians estan cridats a privar-se d'alguna cosa indispensable, no només superflu; estan cridats a donar el temps necessari, no només el que sobra; estan cridats a donar de seguida i sense reserves el talent personal, no després d'haver-lo utilitzat per als fins personals o de grup. Aquest és el mestratge de la pobra vídua que Jesús, entre el desconcert dels deixebles, la presenta com a mestra de l'Evangeli viu.