Entendre i comprendre el salafisme per actuar justament

Sota l’influx emotiu dels atemptats de Paris algunes persones, entre les quals es troben alguns polítics, comencen a demanar el control i el tancament dels oratoris salafistes radicals o que prediquin la violència. El conseller d’interior de la Generalitat, en la roda de premsa posterior al Consell Executiu, ha demanat prudència alhora de valorar el salafisme. En aquesta línia considero oportú tornar a publicar un escrit editat fa uns quants mesos on intentava explicar les diferents línies dins del salafisme. Per actuar adequadament contra la violència del gihadisme terrorista cal entendre i comprendre quins són els seus lligams amb unes determinades interpretacions salafistes.

El salafisme contemporani és l’evolució de tot el pensament religiós i polític anterior com a resultat del desengany que alguns salafistes tenen del sistema política de la democràcia representativa. En bona mesura el salafisme moderna havia confiat en la utilitat del parlamentarisme per superar l’etapa colonial, però quan perceben que l’etapa de la descolonització és també perjudicial pels països islàmics canvien de perspectiva política. La renaixença cultural, política i religiosa patrocinada pel salafisme modern sota la denominada Nahda queda estroncada per l’actuació de les potencies occidentals que continuaren subjugant els països musulmans. Aquesta actitud provocà un gir en els punts de vista del salafisme que conduí a l’aparició del salafisme contemporani. El salafisme es tornà políticament xenòfob, profundament desenganyat del sistema parlamentari occidental, i religiosament molt més integrista. El moment present deixà de ser una font d’inspiració per la renovació de l’islam; la realitat política convidava a mirar com estaven organitzada les primitives societats islàmiques. L’Occident ja no era una font d’inspiració, sinó l’enemic a batre perquè era la causa de la decadència de l’islam.

Salafisme espiritualista. Un grup d’imams de l’Aràbia saudita, entre ells Abu Abd ar Rahman Muhàmmad Nasir ad Din al Albani (1914-1999), accentuen el caràcter religiós del salafisme més que el polític. Afirmaren que l'acció política més eficaç passava més a través de la predicació de la fe regenerada, la re-islamització de les societats musulmanes, en lloc de l'acció política directa. Per al Albani, enlloc de l’acció política, era necessari adoptar una estratègia de "as tasfiyatu wa tarbiyah" (purificació i educació). Això volia dir, primer, regenerar la fe eliminant les innovacions teològiques contemporànies i retornar a la fe autèntica, la dels orígens, tal com la definien el salafistes. En segon lloc, educar els musulmans en aquesta fe regenerada, de manera que s’havia de renunciar a totes les seves pràctiques religioses anteriors considerades corruptes. Al Albani afirmava que si es feia tot això sorgiria el canvi polític.

Els salafistes d’aquesta corrent espiritualista proposen re-islamitzar les societats musulmanes a través d’una predicació no violenta i no directament política. El salafisme espiritualista critiquen qualsevol forma de gihadisme, perquè el consideren contrari a l’islam i acusen als Germans Musulmans, important germandat salafista, de no seguir la pràctica autèntica de l'islam perquè han oblidat el principi islàmic fonamental del tawhid (monoteisme) al considerar que les ànimes dels musulmans es salven a través del poder polític. El salafisme espiritualista és majoritària en molts països europeus.

Salafisme polític. En la dècada dels anys 50 del segle passat l’egipci Sayyid Qutb escrit també com Sayed Kutb (1906-1966). Després de viure un temps a Estats Units per estudiar el seu sistema educatiu tornà Egipte amb la convicció que la societat occidental estava malalta d'individualisme, i que els països musulmans correrien el mateix risc si continuaven sota la influència d’Occident. D’acord amb aquesta idea desenvolupà una visió política fonamentada en la idea de la necessitat de netejar de la societat musulmana qualsevol influència occidental. Creia que l’islam no es pot limitar a la predicació religiosa, sinó que també calia fer acció política. Elaborà una visió teològica nova entorn al concepte de tawhid hakimiyya (unicitat de Déu en l'autoritat política): “nomes Déu era l’origen del poder i no el poble”. Un estat islàmic veritable serà aquell que reconeix l'autoritat de Déu també en els assumptes legals. Mentre que, un estat construït sobre les lleis humanes o que aboleix les lleis alcoràniques i les substitueix per lleis positives és un estat tirànic que cal destruir. Per això, les societats musulmanes, enlloc de confiar en els sistemes polítics occidentals, han de recuperar la idea política i social del califat perquè ella expressava la necessària unitat entre política i la religió islàmica. La font d’autoritat política està en els propis ensenyaments de Muhàmmad i en les seves dites es troben prou referències de com cal organitzar l’estat dels musulmans. Sayyid Qutb afirmà que els règims musulmans contemporanis eren riddah, apòstates, en aplicar les lleis seculars i laiques en lloc de la xaria, instituïda per Al·là. Sayyid Qutb fou el primer líder del grup Germans Musulmans.

Salafisme gihadista. Aquest salafisme és una evolució extrema de l’anterior. S’oposen a restringir l’acció religiosa a la predicació espiritualista i fan del gihad petit el centre de la seva activitat. A l’islam hi ha dues gihads: el gran gihad, que és la lluita interior en favor de la veritat i del bé, i el petit gihad, que és la lluita armada contra els enemics. Aquest salafisme considera que ara és el moment d’optar per aquesta darrera gihad. El seu objectiu últim és retornar a l’islam primitiu, per fer-ho possible cal aconseguir uns països musulmans alliberats, tant de qualsevol ocupació estrangera com dels governs considerats impius perquè impedeixen construir un estat genuïnament islàmic.

El salafisme gihadista va néixer, en la dècada dels anys 80 del segle passat, a l'Afganistan durant la guerra contra l'ocupació soviètica per l’evolució intel·lectual d’un grup de salafistes saudites, membres dels Germans Musulmans, que havien anat a combatre els invasors soviètics. Poc a poc anaren evolucionant i radicalitzant el seu discurs incorporant, al discurs més polític propi dels Germans Musulmans, la visió més literalista de l’islam accentuant-ne els aspectes morals i pietosos. El resultat d’aquesta transformació dels salafisme fou l’enfortiment del moviment Takfir wal Hijra que havia creat, anys abans, l’egipci Moustafa Choukri (1942–1978) com una escissió dels Germans Musulmans. Els partidaris d’aquest salafisme gihadista critiquen el salafisme tradicional, fins i tot al dels Germans Musulmans, perquè han acceptar, en diferent grau, participar en el joc polític dels estats musulmans enlloc de combatre’ls per impius. El salafisme gihadista ha impulsat diversos grups terroristes per enderrocar diversos estats musulmans a fi d’establir una república islàmic per la força i combatre als països occidentals considerats avaladors d’aquests estats.