Sé
que pot semblar estúpid repetir aquest lema davant dels atemptats de París,
però ho crec sincerament. És necessari
recordar, per més que el patiment de les persones sembli induir el contrari, la
sang no es pot compensar amb sang. El combat contra l’Estat Islàmic, per més
que aquesta organització parli de guerra, no pot ser una guerra. Les guerres
formals no permeten derrotar les consciències o vèncer les voluntats. És un
error de perspectiva menystenir l’adhesió que Estat Islàmic ha obtingut entre
part de la població dels territoris ocupats. Les aliances que ha establert amb
els líders tribals els hi dóna una protecció que des d’aquí sembla no
comprendre’s. Per altra part, l’actuació estatista dels salafistes gihadistes,
organitzant les estructures d’estat en aquests territoris, és ben valorada per
la població que ha optat per restar sota l’Estat Islàmic. Les idees no es
combaten amb armes.
Cal
anar per uns altres camins. És necessari combinar hàbilment mesures repressives
combinades amb actuacions preventives del serveis de seguretat i
intel·ligència, juntament amb mesures de polítiques i econòmiques, i de
governança global. El no a la guerra ha de ser una aposta per tornar el poder polític
als sirians i iraquians, i contribuir a crear, en els dos països, vertaders
estats democràtics, dirigits per polítics honestos i representatius de la
realitat plural d’aquestes societats. Al mateix temps que es recrea l’estructura
institucional d’aquests estats cal articular vertaderes polítiques públiques de
benestar social i garantir el seu funcionament eficaç i equitatiu. Al mateix temps cal crear reforçar els relats teologics que deslegitimin la pretensió monopolitzadora que fa l'Estat Islàmic de la fe dels musulmans. Per avançar en aquezt sentit els
diners que es volen invertir per destruir a l’Estat Islàmic es podria destinar
en la creació d’uns vertaders estats a Síria i Irak. En paral·lel, alguns
països s’haurien de comprometre a tallar la venda d’armes als combatents de
l’Orient Mig i deixar de finançar l’Estat Islàmic, bé per la compra del petroli
iraquià o tancant l’aixeta d’aportacions econòmiques.
Avui
França empeny a la resta de països europeus a una escalada de tensió inassolible.
Davant els atemptats a l’estació d’Atocha els mateixos països que ara apel·len
al temor compartit, més enllà de manifestar el seu condol restaren en els seus assumptes
i alguns, anys després, provocaren la profunda desastibilització de l’Orient
Mig que ha portat on estem ara. Resulta poc comprensible, per una societat que
patí els atemptats l’11 de març del 2004 que ara, davant l’ús del terror per
part de l’Estat Islàmic, només es sàpiga apel·lar a la guerra. Com també trobo
d’un cinisme extraordinari que el ministre d’afers exteriors d’Espanya afirmi
tranquil·lament que l’Estat Islàmic és “la reseca de la guerra d’Rak de 2003” i
es quedi impertorbable. Només cal recordar que en aquesta guerra Espanya
s’implicà totalment i que José Maria Aznar, personatge pintoresc del mateix
partit que el ministre, en fou el responsable de tot això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada