Reflexió sobre el futur nomenament del bisbe Omella

Avui ha saltat la notícia, el futur arquebisbe de Barcelona serà Juan José Omella, actual bisbe de Calahorra y la Calzada-Logroño. Ho he sabut ben aviat per un missatge al mòbil enviat per un bon amic, molt conservador i ben relacionat amb els poders populars. Cap confirmació oficial, només una filtració a una agència de notícies.  El meu informador estava més que eufòric. Més endavant, després d’un breu xerrada telefònica, ho he tingut clar. Hi ha qui vol presentar aquest nomenament com una victòria del pensament unionista enfront a les tendències independentistes. Es fàcil deduir que la font de la filtració és propera als sectors governamentals. Aquests són els més interessats en presentar aquest nomenament com un missatge del Vaticà contra els independentistes. A més, casualment la filtració d’aquesta notícia permetia contraprogramar l’acord del Tribunal Constitucional de deixar celebrar el proper pla del Parlament de Catalunya.

Vaig conèixer el bisbe Juan José Omella fa uns quants anys en una reunió particular amb uns protagonistes singulars. Ell i jo, juntament amb altres bisbes i ciutadans amb compromisos polítics de govern parlarem de l’humà i diví durant tot un dia. Reconec que vaig el bisbe Omella hem causà una molt bona impressió. En la relació a curta distància parlàvem tota l’estona en català. Després d’aquesta trobada he procurat seguir l’activitat del bisbe Omella a través de la seva actuació com a president de la comissió episcopal de pastoral social de la Conferència Episcopal espanyola. Crec que és una excel·lent persona, de talant afable i senzill, un bon pastor totalment identificat amb el programa de renovació del papa Francesc. La diòcesi de Barcelona tindrà al davant un bisbe que accentuarà el treball pastoral des de la proximitat en total sintonia amb el nou rumb que el papa impregna a l’Església catòlica. Queda pendent saber quina serà l’actitud i les respostes que el bisbe Omella articularà davant l’actual debat polític a Catalunya.  El que és evident és que, sobre aquesta qüestió, altres persones, alienes a la vida eclesial, estan aprofitant aquest nomenament per decantar-lo en un debat totalment encara totalment aliè a la seva persona. Cal esperar saber que pensa i opina sobre aquesta qüestió.

Dit tot això, cap de les anteriors consideracions impedeixen reflexionar sobre les dificultats de l’Església catalana per tenir una veu sòlida en les complexes relacions vaticanes. Catalunya no té persones influents en els llocs decisius del Vaticà. Després de temps gloriosos, ara ens toca una llarga travessa del desert. Fa anys que el govern de Catalunya no ha tingut una actuació clara en aquesta direcció. En el tema dels nomenaments episcopals en l’Església catalana, qui podia tenir tingut un pes eclesial decisiu en el desllorigador d’aquest enigma ha estat força desinteressat o distret en una estratègia equivocada. Altres sectors, s’han mogut com han pogut i no sempre en la mateixa direcció. Al final, els resultats són prou evidents. Amb el nomenament de Juan José Omella  s’ha trencat la tendència de molts anys i a la diòcesi de Barcelona no ha vingut un pastor experimentat en la realitat pastoral catalana. En qualsevol cas, benvingut sigui Juan José Omella i ben segur que, si continua amb l’actitud oberta i acollidora que el caracteritza, trobarà el suport càlid en els catòlics barcelonins.