Com estranger a casa meva

Aquest cap de setmana lluminós de sol he anat de compres pel centre de Barcelona i el diumenge he tafanejat un hotel recentment obert al costat de casa meva. Un hotel més en un barri que comença estar saturat d’hotels, tot i que encara se’n construeixen més just al costat de la famosa gran illa pacificada de trànsit que tants problemes ha creat. No sóc massa comprador, més aviat entro a moltes botigues, miro, pregunto i com que tot ho trobo car, me’n vaig sense comprar res o, amb una vaga intenció de tornar-hi més endavant, cosa que no acostumo fer. Bé, el que volia comentar és que vaig tenir la desagradable sorpresa de descobrir les dificultats que té una persona catalanoparlant de que l’entenguin en les botigues del centre de Barcelona. En cap de les botigues que vaig entrar, en foren unes quantes, com tampoc l’hotel que vaig visitar el diumenge, se’m dirigiren en català de forma espontània. Tot seguit, quan intentava comunicar-me amb ells, naturalment en català, la majoria em respongueren que no m’entenien. Després de remugar un petit instant vaig decidir parlar en castellà, alguns venedors em digueren que no m’entenien. Només parlaven en francès, anglès o portuguès. La situació fou insòlita.

¿Què està passant a la Barcelona ciutat de miracles i prodigis? ¿És normal tot això? ¿com pot ser que en la capital dels catalans el català sigui una llengua en desús relacional? Resultà una anècdota poder parlar en català amb algun venedor. Això sí, tots molt amables i educats, però lingüísticament una nul·litat. Els actors implicats en fer de Barcelona una ciutat cosmopolita, amb personalitat i singularitat, pots ser haurien de reflexionar sobre què fer davant d’aquesta situació. En primer lloc, els ciutadans no hem de renunciar a parlar en català com a primera llengua relacional quan anem a les botigues. I, si és el cas, explicar que volem ser atesos en català. Sempre amb tota la cortesia del món. Per la seva banda, els gerents de les botigues haurien d’esmerçar més esforços per garantir l’atenció en català dels seus venedors i, sobretot, l’ús del català com a llengua de primera relació. Les autoritats corresponents, sempre és enrevessat dir quina és aquesta autoritat, hauria d’implicar-se més per tal que aquestes situacions no siguin normals. No pot ser que els catalans siguem uns estranys lingüísticament a casa nostra.