Il·lusió d’una ciutat

Avui fa 30 anys que Barcelona fou escollida seu dels Jocs Olímpics. Ara, molts anys després, és bo evocar aquests esdeveniments en clau d’agraïment col·lectiu. Cal donar, abans de tot, les gràcies a Pasqual Maragall i al seu equip per la visió que tingueren, primer, en promoure la candidatura i, després, en gestionar les obres que donaren la volta com un mitjó a la ciutat de Barcelona. Un cop culminades aquestes transformacions la realització del jocs foren espectaculars. Gràcies al rigor gestor l’espectacle esportiu és desenvolupar perfectament i la imaginació dels autors de les cerimònies, inaugural i final, mostraren a tot el món la força creativa dels catalans i la imaginació en el disseny dels diferents detalls d’aquest esdeveniment.

Els Jocs Olímpic foren també un èxit perquè els barcelonins ens il·lusionàrem i ens comprometérem perquè fossin un èxit. La munió de voluntaris olímpics ajudaren a transmetre l’acolliment generós d’aquesta ciutat. Llevat algunes veus crítiques, la majoria de ciutadans assumiren els jocs com a cosa pròpia. Gràcies això els barcelonins aguantàrem pacientment totes les obres associades a la transformació de la ciutat. A mesura que la ciutat s’anava canviant els barcelonins se’ns incrementava l’autoestima. Ens sentíem orgullosos de ser barcelonins. Érem conscients de la transformació que s’estava produint i el benefici que els canvis comportarien per futures generacions. Els jocs donaren dignitat a l’urbanisme de Barcelona i incorporaren el mar a una ciutat que volia ser mediterrània. Els Jocs Olímpics foren un somni que no volíem que no s’acabés mai.

Després dels jocs, l’eufòria es matisà al comprovar que la ciutat perdia tremp i apareixien uns nous problemes que els governants no sabien com trobar-hi les bones solucions. Els governants, no saberen en cap moment proposar un projecte als barcelonins tan engrescador com el que s’havia viscut amb els jocs. Probablement, no calia que fos de la dimensió d’una olimpíada, però es tenien suficients elements per veure que el benestar dels barcelonins trontollava com a conseqüència de la crisi econòmica. En cap moment les autoritats saberen fer de la qualitat de vida, de la defensa del benestar col·lectiu i la millora de la convivència un projecte comú engrescador dels barcelonins. Llàstima per l’oportunitat perduda. En aquest cas, els temps passat sí que foren millors.