La construcció de l'ètica civil
és un deure i una responsabilitat de la societat civil. L’elecció del que s’ha
de considerar com més positiu per a la realització del ben comú ha de ser
generat per la societat. No és competència de l’Estat. L’ètica civil no es pot
deduir, com pretén el positivisme jurídic, del procés formal de la creació de
les lleis. Les lleis, per més democràtiques que siguin, tenen necessitat d’un
fonament ètic més enllà dels seus procediments formals. No és suficient la idea
de legitimitat ètica proposada per Thomas Hobbes en la seva obra Leviatán de
que és l'autoritat i no la veritat qui fa la llei, “auctoritas, non veritas,
facit legem”.
On resideix el fonament moral de
les decisions preses en seu parlamentària? L'alternativa a la visió del
positivisme jurídic no és el Dret Natural tal com insisteix bona part de la
Doctrina Social de l'Església. El camí plausible és la denominada ètica civil
que emergeix del sistema d'ètiques particulars pròpies del pluralisme social.
L'ètica civil o l'ètica de mínims és el patrimoni ètic que han de compartir
tots els membres de la societat. Acceptant que cap tradició de pensament o
religiosa considera que els seus adeptes o fidels s’han de regir només per
això, sinó per l'ètica de màxims pròpia del grup al fet que pertanyen.
L’Estat, guiat pel seu desig de
construir el ben comú, ha d'integrar en l'ordenament jurídic, la síntesi
consensuada dels valors i comportaments aportats per la societat civil. Dintre
d'aquest marc de diàleg la tradició religiosa cristiana, al costat d'altres
religions, han de fer presents amb decisió i claredat els seus valors i
principis. En aquest esforç de construir l'ètica civil integrada com part del
ben comú, les formes són importants. Qui participi en aquest diàleg sobre
valors i principis han de comprendre que les seves aportacions són sempre
propostes sotmeses a un escrutini compartit amb altres punts de vista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada