Rellegint un text escrit fa uns
quants anys he vist que encara té prou vigència per tornar-lo a publicar. En aquest
text reflexionava sobre el fet de que els catòlics catalans som diferents de la
resta de catòlics del nostre entorn, però aquesta diferència no significava no
debilitat no afebliment. L’escrit deia:
La recent inauguració de
l’Hospital de Sant Pau de Barcelona a estat una excel·lent ocasió per comprovar
que, a Catalunya, la relació entre l’àmbit polític i social, i l’Església
catòlica es normal. En l’acte inaugural coincidiren el President de la
Generalitat, el cardenal arquebisbe de Barcelona, l’alcalde de la ciutat i la
consellera de Sanitat. Cada una de les institucions implicades en l’Hospital de
Sant Pau explicà el sentit que tenia aquest hospital en l’espai de la ciutat,
en el treball assistencial i en l’àmbit de la política sanitària; així com el
sentit de les futures activitats que es desenvoluparan en els antics pavellons
modernistes de l’hospital. Fou un acte joiós: era la inauguració d’un nou
equipament i un acte de normalitat democràtica i maduresa social.
A Catalunya, les relacions entre
les institucions públiques i l’Església catòlica es basen en el respecte mutu i
el reconeixement dels valors que la religió aporta avui a la societat. Dins de
l’Església catòlica espanyola no tothom considera que l’Església catalana sigui
una església vigorosa. Quan es pregunta que vol dir ser una Església vigorosa,
la resposta és ben curiosa: hi ha poc seminaristes i els laics no estan
presents en els moviments de l’església. Aquesta visió contrasta, curiosament,
amb l’opinió del que fins fa poc era el nunci de la Santa Seu a Espanya.
Aquest, en ocasió de l’acte de la Facultat de Teologia de Catalunya en motiu
del seu 40 aniversari, diuen que a l’acabar la cerimònia institucional demanà
la traducció a l’italià de les paraules del president de la Generalitat per
enviar-les a Roma com a evidència de la bona relació, i del reconeixement del
paper social de l’Església que tenia el govern de la Generalitat. També es
comenta la bona impressió que se’n portà aquest nunci en la missa de la Festa
de la Mercè, amb l’assistència del president de la Generalitat i de l’Alcalde de
Barcelona, i com després de la cerimònia, les institucions eclesial i política
anaren caminant pel carrer en comitiva des de l’església de la Mercè fins a
l’ajuntament de la ciutat sense cap problema. El nunci pogué comprovar, en viu
i en directe, que a Catalunya el diagnosi catastrofista de l’Església catalana
és molt interessat i tergiversat. Es comenta que aquest, i altres qüestions,
impressionaren positivament al nunci Manuel Monteiro de Castro. Suposa que
aquest canvi de criteris de l’antic nunci fou, entre altres fets, el detonant
de la furibunda campanya contra seu iniciada per la caverna del catolicisme
espanyol.
Per més que es critiqui, i mai
s’ha deixat de fer-ho, a l’Església catalana cal afirmar el camí de presència
eclesial promogut per la comunitat catòlica catalana. Cal seguir per senda
marcada pel Concili Provincial Tarraconense sense dubtar de la se va bondat. A
Catalunya els catòlics vivim una experiència eclesial diferent, amb unes
expressions de fe pròpies d’una cultura particular i hereus d’una tradició que
sempre s’ha afirmat universal. Però cap d’aquestes realitats ens debilita com a
cristians i afebleix a l’Església. Més aviat enforteix el testimoniatge cristià
i ens apropa a la renovació paulina d’explicar la fe a través de la cultura del
nostre temps. És aquesta dinàmica eclesial la que fa possible evitar els
conflictes que solquen a l’Església espanyola. És aquesta voluntat d’entesa,
per exemple, la que ha fet possible el consens que la recent aprovada Lleis
d’Educació ha trobat en l’escola cristiana. Les discrepàncies que es poden
donar, com és lògic, entre el poder polític i l’Església, s’estan resolent pel
diàleg i no per l’enfrontament moralment desqualificatiu. De tot això es pot concloure
afirmant que els catòlics catalans diferents sí, dèbils no, afeblits tampoc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada