Necessitats d’una mirada contemplativa

El darrer dia de l’any el papa Francesc presidí a la Basílica Vaticana les primeres Vespres de la Solemnitat de Maria Santíssima Mare de Déu. Durant la celebració d’aquesta litúrgia el papa pronuncià una homilia de la qual reprodueixo uns petits fragments.

«A l'arribar la plenitud dels temps, Déu envià el seu Fill" (Ga 4, 4). El Fill enviat pel Pare va acampar a Betlem d'Efrata, «tan petit per estar entre els llogarets de Judà» (Mi 5: 1); va viure a Natzaret, una ciutat mai esmentada en les Escriptures llevat que per dir: «¿Pot alguna cosa bona sortir de Natzaret?» (Jn 1, 46), i va morir descartat de la gran ciutat, de Jerusalem, crucificat fora dels seus murs. La decisió de Déu és clara: per revelar el seu amor Ell escull la petita ciutat i la ciutat menyspreada, i quan llegua a Jerusalem s'uneix a el poble dels pecadors i dels descartats. Cap dels habitants de la ciutat s'adona que el Fill de Déu fet home està caminant pels seus propis carrers, probablement ni tan sols els seus deixebles, el qual només comprendran plenament amb la Resurrecció el Misteri present en Jesús.

Les paraules i els signes de salvació que realitza a la ciutat desperten sorpresa i entusiasme. momentanis, però no són rebuts en el seu ple significat: aviat ja no seran recordats, quan el governador romà preguntarà: «¿Volen Jesús o Barrabàs lliure?» Fora de la ciutat Jesús serà crucificat, a la part alta del Gòlgota, per ser condemnat per la mirada de tots els habitants i burlat pels seus comentaris sarcàstics. Però des d'allà, des de la creu, el nou arbre de la vida, el poder de Déu atraurà a tots cap a ell. (...) Déu va aixecar la seva tenda a la ciutat, i mai es va apartar d'ella. La seva presència a la ciutat fins i tot en aquesta nostra ciutat de Roma, «no ha de ser fabricada, sinó descoberta, desvetllada» (Esort. Ap. Evangelii gaudium, 71). Som nosaltres els que hem de demanar a Déu la gràcia d'uns ulls nous, capaços d '«una mirada contemplativa, una mirada de fe que descobreix a Déu habitant a casa seva, als seus carrers, en les seves places» (ibíd., 71). Els profetes, en l'Escriptura, adverteixen contra la temptació de lligar-la presència de Déu només al temple (Jer 7:4).

Ell habita enmig del seu poble, camina amb ell i viu la seva vida. La seva fidelitat és concreta, és la proximitat a l'existència quotidiana ... dels seus fills. De fet, quan Déu vol fer noves totes les coses a través del seu Fill, Ell no comença des del temple, sinó del ventre d'una petita i pobra dona del seu poble. És extraordinària aquesta elecció de Déu! No canvia la història a través dels poderosos homes de les institucions civils i religioses, sinó de les dones de la perifèria de l'imperi, com Maria, i dels seus ventres estèrils, com el d'Isabel. (...) Déu mai ha deixat de canviar la història i la cara de la nostra ciutat a través de la gent dels petits i els pobres que l'habiten: Ell els tria, els inspira, els motiva a l'acció, els fa solidaris, els anima a activar xarxes, a crear vincles virtuosos, a construir ponts i no murs.

Som cridats a trobar-nos amb els altres i a escoltar la seva existència, de la seva crit d'ajuda. ¡Escoltar ja és un acte d'amor! Tenir temps per als altres, per dialogar, per reconèixer amb una mirada contemplativa la presència i l'acció de Déu en les seves vides, donar testimoni de la nova vida de l'Evangeli amb fets més que amb paraules és realment un servei d'amor que canvia la realitat. A el fer-ho, de fet, a la ciutat i també a l'Església circula un aire nou, el desig per tornar a posar-se en camí, per superar la vella lògica de l'oposició i les tanques, per a col·laborar junts, construint una ciutat més justa i fraterna.