El segons capítol de la
exhortació apostòlica Gaudete et
exsultate està dedicat als enemics de la santedat. Identificats com los
noves formes de gnosticisme i pelagianisme.
El gnosticisme i el pelagianisme, dues “falsificacions
de la santedat” que van sorgir en els primers segles cristians, segueixen
sent enganyoses i són d’alarmant actualitat. Aquestes heretgies proposen “un immanentisme antropocèntric disfressat de
veritat catòlica” en exagerar la perfecció humana desconnectada de la
gràcia. El gnosticisme pressuposa una “fe
tancada en el subjectivisme” ignorant que el que avalua la perfecció de les
persones “és el seu grau de caritat, no
la quantitat de dades i coneixements que acumulin”. En separar
l'intel·lecte de la carn, redueixen els ensenyaments de Jesús a una lògica
freda i dura que busca dominar-ho tot. La doctrina “no és un sistema tancat, privat de dinàmiques capaces de generar
interrogants, dubtes, qüestionaments”. L'experiència cristiana no és un
conjunt d'elucubracions mentals o de superficialitat vanitosa de persones que
no es commouen; la veritable saviesa cristiana no ha de desconnectar de la
misericòrdia cap al proïsme. Un perill és promoure una espiritualitat
desencarnada, així com voler domesticar el misteri.
El mateix poder que els gnòstics atribuïen a la intel·ligència, els
pelagians van començar a atribuir-lo a la voluntat humana, a l'esforç personal.
Tot i que els pelagians moderns parlen de la gràcia de Déu amb discursos
edulcorats, en el fons solen transmetre la idea “que tot es pot amb la voluntat humana, com si ella fos una cosa pura, perfecta, omnipotent, a la qual s'hi
afegeix la gràcia”. Es pretén
ignorar que “en aquesta vida les
fragilitats humanes no són sanades completament i definitivament per la gràcia”.
“La falta d’un reconeixement
sincer, adolorit i orant dels nostres límits és el que impedeix a la gràcia
actuar millor en nosaltres”. Però la gràcia no ens fa superhomes de cop,
sinó que “actua històricament i, d’ordinari,
ens pren i transforma d'una forma progressiva”. Si rebutgem aquesta manera
històrica i progressiva, de fet podem arribar a negar i bloquejar la gràcia del
Senyor. La seva amistat ens supera infinitament, no pot ser comprada per
nosaltres amb les nostres obres i només pot ser un regal de la seva iniciativa
d'amor. “No som justificats per les
nostres obres o pels nostres esforços, sinó per la gràcia del Senyor que pren
la iniciativa”. “El do de la gràcia sobrepassa
les capacitats de la intel·ligència i de les forces de la voluntat humana” Solament
a partir del do de Déu, lliurement acollit i humilment rebut, podem cooperar
amb els nostres esforços per deixar-nos transformar més i més.
Encara hi ha cristians defensor
de la “justificació per les pròpies
obres, el de l’adoració de la voluntat humana i de la pròpia capacitat, que es
tradueix en una autocomplaença egocèntrica i elitista privada del verdader amor”.
Quan sobrevaloren la voluntat humana i les seves pròpies capacitats, alguns
cristians poden tendir cap a una “obsessió
per la llei, la fascinació per mostrar conquestes socials i polítiques,
l'ostentació en la cura de la litúrgia, de la doctrina i del prestigi de
l'Església, la vanaglòria lligada a la gestió d'assumptes pràctics,
l'embadaliment per les dinàmiques d'autoajuda i de realització autoreferencial”.
La vida de l'Església es converteix en una peça de museu o en una possessió
de pocs. Això priva l'Evangeli de la seva senzillesa captivadora i de la seva
sal, i el redueix a un projecte que deixa poc espai a l'obra de la gràcia. Per
evitar-ho, cal recordar que “existeix una
jerarquia de virtuts, que ens convida a cercar l’essencial. El primat el tenen
les virtuts teologals, que tenen a Déu com objecte i motiu. I en el centre està
la caritat” Con digué sant Pau “el que
estima a complert la resta de la Llei”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada