Dolor

Moltes persones tenen dolor. Aquest és causa de patiment i sofriment. El dolor pot ser resultat d’una malaltia o d’una pena. S’associa el dolor al sofriment físic, a una sensació penible d’una part del cos que causen certes lesions. Però també s’expressa com un sentiment penible que experimenta l’ànima, comparable al sofriment físic, causat per la pèrdua d’un ésser estimat, per un fort desengany o pel penediment. Hi ha una profund dolor, un dolor que sembla ser inconsolable. El cant del servent d’Isaïes parla del dolor quan descriu el Servent un “ home fet al dolor i acostumat a la malaltia. Semblant a aquells que ens repugna de mirar, el menyspreàvem i el teníem per no res”  (Is 53,3). El dolor de patiment troba la seva màxima expressió en el sofriment extrem d’una persona davant la irreparable pèrdua d’un ésser estimat. La descripció gràfica que proporciona l’Stabat Mater és una bona metàfora d’aquesta situació. El dolor de la mare per la pèrdua del fill integra aquesta expressió màxima del patiment.

¿Què fer davant del dolor?, ¿és possible assumir-lo?, ¿què fer davant del dolor dels demés?, ¿hi ha explicació davant del dolor quan el seu patiment sembla crueltat?. El salm 41 diu “Feliç el qui s'interessa pel desvalgut! En temps difícils, el Senyor el salvarà; el Senyor li guardarà la vida, el farà feliç a la terra; no el deixarà a mercè dels enemics. El Senyor el sostindrà en el llit de dolor, se n'ocuparà durant la seva malaltia. Jo clamo: «Senyor, compadeix-te de mi. He pecat contra tu, guareix-me!»” (Sl 41,2-5). Déu està al costat dels qui pateixen aportant-los consol. El mateix Isaïes en el seu cant del Servent, prefiguració del que serà Jesús, parla de que aquell “De fet, ell portava les nostres malalties i havia pres damunt seu els nostres dolors. Nosaltres el teníem per un home castigat que Déu assota i humilia. Però ell era malferit per les nostres faltes, triturat per les nostres culpes: rebia la correcció que ens salva, les seves ferides ens curaven” (Is 53, 4-5). El que Jesús aporta a la història de la salvació, l’amor, és la resposta que Déu dóna al dolor del patiment.

És cert que qui pateix pot trobar poc consol en el seu sofriment quan la intensitat d’aquest esdevé insuportable. Per això necessita rebre l’amor dels demés per fer suportable el seu patiment. La resposta humana davant del dolor no ha de ser cap negació; cal acceptar-lo en l’esperança de que la tendresa i afecte dels demes serà un bon bàlsam per combatre’l. La compassió misericordiosa és l’actitud que cal adoptar davant del dolors dels demés. És el que feren els amics de Job davant del seu gran dolor “Set dies i set nits es van estar al seu costat, asseguts a terra, sense dir ni un mot, perquè veien que el dolor de Job era molt gran” (Jb 2,3). El propi Job experimentà la humiliació que genera un dolor incomprés “vosaltres em mireu de dalt a baix i em tireu en cara el meu dolor” (Jb 19,5), ¿a qui no fa cridar auxili el dolor? (Jb 30,24). En cada persona que pateix hi ha una mirada que reclama consideració, acompanyament i amor. Cada persona que sofreix pel dolor és una imatge del propi Crist que també patí pel sofriment de tots.