dijous, 14 de març del 2013

El papa Francesc, buonanotte e buon riposo


L’elecció del cardenal argentí Jorge Mario Bergoglio com a papa obra un temps d’esperança a l’Església catòlica. Els seus primers gestos, ja com a Francesc I, apunten en aquesta direcció. Temps de primavera com ho fou el pontificat de Joan XXIII. En nom escollit, Francesc, en clara referència a Francesc d’Assis, és tota una clara declaració d’intencions. El sant de la pobresa fou un gran referent per la renovació de l’Església. Quan Déu el cridà a l’església de Sant Damià la missió encomanada fou la de reconstruir l’església que havia entrat en una època de decadència. Aquest és el gran repte que el papa Francesc haurà d’assumir.

La primera intervenció pública del papa Francesc des del balcó de Sant Pere del Vaticà fou memorable. El gest sincer de demanar al poble que, abans de pregar ell com a papa, que pregués per ell a Déu per tal que el beneís fou un signe de la seva actitud oberta a escoltar i servir a la comunitat eclesial. Les seves constants referències al seu paper de bisbe de Roma, situà el papat en una dimensió de servei lluny de tota pretensió pomposa i majestàtica. Cada un dels seus gestos espontanis transmetien proximitat i empatia. La seva pregària, Pare Nostre, Ave Maria i Glòria aportà un to familiar i afegí senzilles a ala solemnitat del moment. Fou ben curiós el seu lleuger oblit de l’estola pontifícia que contrastava amb la senzillesa del seu pectoral. La seva darrera intervenció, bastant improvisada, desitjant “buonanotte e buon riposo” accentuà l’afabilitat i proximitat que Francesc donà a la seva primer aparició pública.

Les seves paraules des del balcó de Sant Pere remarcaren la seva condició de pastor i transmeteren el seu caràcter de servidor a l’església. En aquests moments, el papa Francesc I transmeté a tot el món el seu interès per reforçar la fraternitat. Condició essencial en l’espiritualitat franciscana, però també experiència nuclear en les primitives comunitats cristianes, les quals es distingien per la seva pràctica de l’amor.

En el moment de la seva elecció el cardenal Bergoglio té la mateixa edat que Joan XXIII arribà al papat i és un any més jove que quan ho feu Benet XVI. Tant un com l’altre, des de perspectives diferents, el primer amb el Concili Vatica II i el segon amb la solidesa intel·lectual i l’exemple de la seva renúncia, han estat uns dels grans pontificats recents. Amb Francesc  s’albiren esperances que no poden ser defraudes. Però, tal com demanà el mateix papa, la responsabilitat és de tots, del Poble de Déu. És aquest el que ha d’ajudar al nou papa a crear les condicions i dinàmiques perquè la crida de Déu a sant Francesc d’Assis, “reconstrueix la meva església” pugui ser duta a terme pel primer bisbe de Roma que porta el seu sant nom.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada