El segrest de la política

Ahir, parlant amb una persona, vella amiga d’il•lusions i combats, ens tornarem nostàlgics de temps passats. Enyoràvem els temps en els quals els polítics escrivien el seus discursos, feien llibres i ens ajudaven a pensar. Sense caure en la melangia circumstancial expressarem l’enyor d’uns moments en els quals l’acció política perseguia fer-nos millors ciutadans, més lliures i més persones. Eren temps en els quals darrera del compromís polític hi havia un marc ètic i moral que es percebia en el comportament dels polítics i en allò que deien i proposaven.

Uns quants anys després, el panorama polític ja no és ben bé aquest. El pragmatisme de la bona gestió ha substituït el relat. Les històries o els contes que es expliquen els polítics són poc convincents i no tenen ànima. En molts polítics, per sort no tots, es percep una manca de projecte global i una capacitat de transmetre la possibilitat d’un món millor. La utopia s’ha desinflat i ha quedat simplificada a una bona compte de resultats, Mentrestant les il·lusions són cada cop menys consistents i s’incrementa el cansament davant d’aquesta situació.

Sembla que no hagi cap altre possibilitat que la recerca complaent d’uns bons resultats electorals i mantenir el poder assolit en temps anteriors. Lluny queda la idea, tan vella com la pròpia humanitat, de que les persones podem ser ciutadans lliures, madurs i responsables de la nostre història. La política ha quedat segrestada per alguns persones que han de fet de la política la seva font de poder. Aquesta estreta concepció de la política contrasta amb el que demanà ahir mateix el papa Francesc quan, davant de molts líders polítics mundials afirmà que el verdader poder és el servei.