Obediència i responsabilitat

A l’Església catòlica s’ha escrit i criticat molts com s’ha utilitzat l’obediència per anul·lar les voluntats personals. Aquesta manipulació no és exclusiva de l’entitat eclesial. Sovint en moltes organitzacions, quan els seus dirigents es volen perpetuar més enllà de les voluntats dels seus membres, no dubten en apel·lar al principi de l’obediència jeràrquica o als principis de la disciplina, per neutralitzar tota crítica adversa que pugui qüestionar el seu poder. L’obediència proposada per Benet no anul·la la responsabilitat personal, ni ofega la llibertat que Déu ens ha donat ni és un bàlsam per a promoure la passivitat. Benet proposa diverses associacions que donen una perspectiva diferent a l’obediència.

Deixeble – Mestre

Fill – Pare

Escoltar en el cor – Prescriure

Escoltar - Practicar

Apartar-se - Retornar

L’obediència benedictina no és una invitació a la submissió, sinò una crida a un acte lliure i responsable.  L’obediència convida a una relació mestre - deixeble. No és senzill desenvolupar-la, però cal fonamentar l’obediència en aquesta relació. Del contrari sí que l’obediència pot ser un recurs al servei del poder humà. És evident que la relació entre un mestre i un deixeble és una relació desigual fonamentada en els diferents coneixements que ambdós tenen, però exigeix dels dos actors una actitud d’obertura mútua, de sinceritat i, en definitiva, d’amor.

Lamentablement en la nostra societat costa entendre com ha de ser la relació entre deixeble i mestre. Les societats modernes han anat substituint la figura del mestre, persona amb una capacitat de transmetre coneixements generalistes i valors de convivència, pel professor expert en un tema molt concret i poc avesat a la difusió de valors. Paradoxalment la societat contemporània assisteix a la sobre oferta de cursos de mestratge i és incapaç de descobrir els veritables mestres de persones. Per aquesta raó cada cop més ens costarà a entendre el sentit de la relació que es dóna entre el deixeble i el mestre. El deixeble ha de presentar una actitud d’obertura i curiositat per aprendre,  i el mestre ha de tenir respecte pels diferents estadis en que es troben els qui aprenen. L’obediència es mou entre aquests pols. Exigeix adquirir els valors incorporats en l’acte d’obeir i demana que el prescriptor de l’obediència sàpiga respectar la capacitat d’assumir-la per qui la rep.