Els camins de la independència

Sorprèn l’arrelament de l’independentisme a Catalunya. ¿Per què en pocs anys el nacionalisme català ha esdevingut, primer sobiranista i després, com una transició natural, independentista?. Considero que hi ha vàries raons que força interrelacionades, però amb lògiques diferenciades.

Hi ha persones que sempre han estat independentistes. En conec unes quantes. A la meva família abunden. Ho són per sentiment i convicció. Consideren que Catalunya ha estat sempre un subjecte polític i que no ha pogut ser sobirana per imposicions històriques de Castella a través de la idea abstracta d’Espanya. Una altra corrent, més pragmàtica que emotiva, té un altre punt de vista. Valoren que tal com està Catalunya en la seva relació amb l’Estat espanyol no se’n sortirà per afrontar els reptes econòmics i socials del moment. Davant de la realitat present, especialment dura per l’ofec financer de Catalunya per la política del govern de Madrid hi té molt a veure, la independència es valora com un camí a explorar per resoldre aquests problemes. És una possibilitat a explorar.

Una variant de l’anterior punt de vista està relacionat amb el col·lapse del sistema polític. Els partidaris d’aquest punt de vista pensen que una Catalunya independent hauria de permetre fet tabula rasa  i començar el disseny d’un nou sistema polític sense els condicionants que han desprestigiat l’actual. Finalment, el darrer grup, serien aquelles persones que es senten humiliades, ferides, per la continuada actuació de les institucions de l’Estat contra Catalunya. El detonant d’aquest sentiment fou la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 contra l’Estatut. A partir d’aquella data s’ha percebut que l’actuació del govern de l’Estat i les institucions del sistema polític són vexació permanent contra Catalunya. Son quatre punts de vista que alimenten la percepció dels catalans emprenyats sobre l’independentisme esperant que aquest serveixi per resoldre els seus mals.