Escaladors montserratins

Catalunya s’ha fet al llarg de la seva història per l’activitat de persones que són de pedra picada. Són individus d’esperit ferm i bregat en lluites i resistències, en il·lusions i esperances, algunes acomplertes i altres que queden en l’inventari de les possibilitats. Els escaladors forjats al llarg dels anys en les roques, parets i agulles de Montserrat en són un bon exemple. Ells són, des de la seva particular experiència, la crònica d’un país. Han apamat amb estimació la muntanya i l’han respectat. Amb constància i esforç han anat pujant a cada un dels cims, fent de cada un d’ells un homenatge a la natura. Hi ha noms venerables i respectables, com Josep Barberà, Josep Mª Rodés, Ferran Labraña,Maria Antònia Simó, Joan Cervera, Joan Nubiola, Francesc Guillamon, Josep Maria Torras, Vicenç Soto, mossèn Malaquías Zayas, Albert Zanini, Josep Sicart, Toni Ruiz, Andreu Rafa, Josep Manual Anglada, Jaume Clotet, Manuel Punsola, entre altres seguits després per Antonio García Picazo, Armanda Ballart, els monjos Josep Fillol, Gabriel Relats, Jordi Vila Abadal i més recentment el monjo Ramon Oranias, entre altres, tots ells mereixedors d’un gran homenatge de reconeixement per haver transmès una manera de comprendre l’escalada que és un model de virtut.

Ara, tot sembla més fàcil. Per pujar avui qualsevol cim montserratí és una acció molt més simple que les vies obertes pels pioners. Es probable que avui alguns escaladors pugen els cims de Montserrat per fer records; però els grans pioners de l’escalada tenien altres principis i objectius. Val la pena recuperar en la memòria del nostre país l’esforç que comportava escalar a Montserrat als anys  50,60 i 70 del segle XX o les primeres vies fetes abans de la Guerra Civil. En aquells anys caminar en vertical per les majestuoses parets montserratines era una bona metàfora de l’empenta que dóna tenir una il·lusió i un coratge per lluitar per aconseguir-la, tant la paret com el redreçament de Catalunya. Quan compartia el dinar de la XXXII trobada del grup del Cavall Bernat, agrupació de la qual mai podré formar-hi part perquè no sóc escalador, vaig sentir-me reconfortat al comprovar que a Catalunya encara és viva, ara en noves persones, la tradició encetada pels pioners de l’escalada montserratina. Per molts anys i que podeu repetir moltes vegades “"Fes el Cavall per molts anys i altres pedres de retruc, però endut pels teus afanys procura no fer el ruc"